LES NOCES DE FÍGARO
(al Teatre Lliure de Montjuic)
Jo Les Noces de Fígaro del Fabià Puigserver del 1989 no les vaig poder veure;
aleshores anava molt menys que ara al teatre i aquesta funció, com tantes, me
la vaig perdre. Això fa que hagi vist la versió d'avui sense nostàlgies, cosa
que estic segur em permetrà fer la ressenya de manera més equànime. Tot i així,
com que m'estimo molt el Teatre Lliure, penso que és molt normal que els que sí
la van veure al seu moment, es mirin aquesta posada en escena amb un amor
especial, com quan veuen les primeres passes dels seus néts. Dit això, anem per
feina.
D'entrada penso que Beaumarchais no és un dels grans escriptors de la
història, però sí un home avançat a l'època, revolucionari, en el sentit més
directe de la Revolució Francesa, i d'alguna manera pare dels drets d'autor,
però com a dramaturg de l'època —tot i que sé allò de que les comparacions són
odioses— em quedo amb Carlo Goldoni.
Les Noces és una obra d'embolics, de personatges que entren i surten de
diverses portes, que salten per les finestres, que es disfressen els uns dels
altres, d'amors, d'infidelitats i de picardies, de fills perduts que retroben
els pares per partida doble, d'amors sincers i d'altres poc edificants, i tot
això amanit amb parlaments pamfletaris en contra del primer poder i l'estatus
del moment, cosa que li va valdre a l'autor la prohibició de representar l'obra
a la major part d'Europa. El que li va costar a Mozart aconseguir el permís de
l'emperador Josep II per fer-ne una òpera bufa, és sobradament conegut.
La representació que es fa ara al lliure crec que ha pecat de fidel per
partida doble: al text (llarg) de Beaumarchais i a la posada en escena de Puigserver;
el teatre, per sort, és un art viu que mai deixa de bategar i el pas del temps
és implacable. Penso que a la primera part s'haurien pogut retallar algunes
parts que avui m'han semblat redundants i a la segona el monòleg de Fígaro, un
autèntic discurs reivindicatiu, que avui ja coneixem, necessitava directament
una poda a fons.
En quan a l'escenografia m'ha semblat massa espaiosa per tan pocs
elements, però ja hi tornem a ser; era la del Fabià en un espai (Gràcia) molt
més petit. Mireu si s'ha mamat del que es va fer en aquell moment, que la
música era la enregistrada per l'Orquestra de Cambra del Teatre lliure, de
llunyà record. Les actuacions penso que han estat bones en general, però
continuo creient que la sala gran de Montjuic és molt gran i que alguns actors
han d'aprendre a projectar millor la veu o acostumar-se als inal·làmbrics. El
vestuari molt bo, en part heretat de la producció original. La direcció de Lluís Homar heretada de la d'en Fabià Puigserver, m'ha semblat correcte.
Acabo: des de la nostàlgia (que jo no tinc) m'ha semblat molt bé la
reposició d'aquest muntatge, però com a espectador del 2017 l'he trobat una
mica fluixa i massa llarga; penso que una bona passada de tisora li hauria anat
molt bé, i ara una pregunta: no hauria sigut millor fer aquesta celebració a Gràcia? Però com deia Bob Dylan, "això amic meu tan sols ho sap el vent".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada