Boscos

BOSCOS

(a la Biblioteca de Catalunya)

          E primer que m'ha impressionat d'aquesta obra de Mouawad que està en cartell a la Biblioteca, ha estat la il·luminació. De la fosca inicial, hem vist com la Cristina Genebat apareixia davant els espectadors, amb una il·luminació lateral que m'ha impactat, que m'ha sorprès, i de seguida he pensat que la llum, o la foscor, seria una peça important de l'obra, i no m'he equivocat, però és clar, l'actriu ha començat a dir el text i he quedat abduït per la paraula. Els textos de l'autor libanès nacionalitzat canadenc no acostumen a deixar ningú indiferent. Ah!, la força de la paraula. No m'estranya que els dictadors es caguin a les calces davant d'un poeta, dramaturg o cantautor bo, i optin directament per fer-lo matar, quan poden.

          Avui patiré per fer la ressenya, perquè l'obra és enorme, desmesurada en personatges i en el temps que abasta, situada en un moment de la història d'Europa especialment complicat, la caiguda d'un imperi, dues guerres dites mundials, el desmantellament del mur que separava un país... però l'autor no té pietat de l'espectador i quan es desferma deixa anar tot el que té al pap, i a fe que és molt. A més, dels quasi 150 anys que abasta, hi intervenen vint-i-cinc personatges, tots tocats per la seva història familiar. Si a tot això hi afegim que l'ordre en que s'explica el drama no és cronològic, la dificultat és major, però l'interès augmenta per aquesta falta de linealitat.

          Com he dit la història és llarga en el temps i ens parla de la obsessió per la identitat. Un paleontòleg ajuda a una adolescent, de nom Loup, a trobar els seus orígens per tal d'acceptar el passat familiar, i així farem un viatge  través de la vida de vuit dones: Loup (època actual), Aimée, Luce, Sara, Ludivine, Léonie, Hélène i Odette (1871). Una línia gens fàcil de seguir buscant la redempció a través del dolor, la pena i finalment acceptar algunes parts molt fosques —abandonaments, crims, incestos...— de la història, a través de l'amor. Tot explicat amb un llenguatge poètic marca Mouawad, que sembla que tria les paraules (segur que ho fa) per arribar al fons del cor i interpelar-nos.

          El resultat és impecable, doncs com deia la meva àvia, s'han ajuntat el pa i la gana. Oriol Broggi, gran coneixedor de Wajdi Mouawad, pare del projecte, com a director i escenògraf, aquesta vegada amb un terra ple de fulles seques. La immensa amplada de l'escenari a permès encadenar escenes de diferents moments històrics com en un circ de tres pistes on la il·luminació ajudava a situar-nos. De tan en tant unes projeccions difuses sobre la paret, algun mobiliari accidental segons el moment, però res més. Cristina Genebat n'ha fet la traducció, Pep Bracons la il·luminació i Annita Ribera el vestuari, i tot l'equip de La Perla fotent-hi el coll. Onze actors interpretant vint-i-cinc personatges de molt diferents registres: Màrcia Cisteró, Cristina Genebat, Marissa Josa, Clara de Ramon, Xavi Ricart, Xavier Ripoll, Marc Rius, Carol Rovira, Xavi Ruano, Sergi Torrecilla i Ramon Vila, tots excel·lents i convincents en els seus papers.

          Amb la d'avui hem tancat la tetralogia La Sang De Les Promeses, doncs a Barcelona ja hem pogut veure les quatre obres que la composen, i no diré allò de "ara ja em puc morir" perquè em sembla una bajanada i no en tinc punyeteres ganes, però sí que penso que el conjunt té la potència de les millors tragèdies gregues o de Shakespeare, però això que he dit no té cap base científica, només és el que em sembla a mi.