Ballroom

BALLROOM

(al Waterloo East Theatre de Londres)

          El diumenge la gran majoria de teatres de Londres fan ramadà, cosa que fa difícil trobar alguna obra de teatre que et pugui interesar, i això de l’interés és molt personal, o sigui que encara ho fa més difícil. Uns quants dels grans del West End sí que treballen, però jo la cartellera d’aquesta zona la tinc bastant trillada. No és que viatgi a Londres molt sovint, però les grans obres duren anys i anys. Per aquest motiu avui m’he hagut d’aventurar i anar a un teatre desconegut el Waterlo East Theatre, una sala de com a molt vuitanta butaques situada sota un dels Ponts per on passen els trens de l’estació (no sota d’un pont en plan A Mi No Me Escribió…) una de les més importants de Londres. Tinc una llista dels teatres del Off, i això m’ajuda molt.

          Ballroom és el nom de l’obra, Saló de Ball en català, i d’això va la historia. Una dona de mitjana edat fa un any que és vídua, té els filla emancipats i regenta un petit negoci, però la seva vida està buida, com si ja s’hagués acabat. Una amiga l’hi insisteix perquè l’acompanya a una sala de ball del barri, un local certament decadent perquè el jovent ja no hi assisteix, però els habituals, tots entre els cinquanta i els seixanta, sinó més, s’ho passen rebé, fan concursos i coronen reines de la festa. Allí la vídua hi trova l’home que será el seu segon amor, però al cap d’un temps ell confessa que està infeliçment casat. Daltabaix gros, però finalment ella opta per aceptar-ho. Carpe diem.

          La historia te dues coses importants, un final trencador per la moral americana de l’any 1978 en que es va estrenar, i la punyeteria de centrar-la en una saló de ball. Això permet una pila de números de dansa que dona un aire festiu, kitsh, però festiu, amb ballades de cha-cha-cha, foxtrot, vals, i fins i tot lindy-hop respectant l’edat. Els actors tenen els anys que representen, res de cabells blancs pintats; les calves i coronetes són reals… És la primera vegada que veig un musical amb actors que podrien començar a estar en un geriàtric, però que canten i ballen la mar de bé. Hi ha tota mena de picades d’ullet, com quan en una de les competicions ballen d’aquella manera tan forçada dels consursos de la tele, on els ballarins miren cap a un cantó i sembla que portin un pal ficat al cul.

          És una obra menor, però molt ben portada i et passes dues hores la mar de bé, fins i tot movent els peus assegut a la butaca mentre els actors ballen al Stardust, el seu estimat saló de ball. Catorze actors donen vida a vint-i-cint personatges dirigits molt bé per Gerald Armin, que no tinc ni idea de qui és, però des d’aquí el felicito. A la banda quatre músics multi-instrumentistes que ho han fet molt bé, i tota aquesta gentada per 20 pounds (concessions).

          Els autors són Jerome Alla, per la historia, Billy Goldenberg, per la música i Alan i Marilyn Bergman per les lletres. No son patums dins del gènere, però entre els “grans” i els que no ho són tan, han fet aquest gènere gran, jo ja m’entenc.