27 de maig 2017

RICARD III

OBRES AL TNC
(Opinió)



          Aquesta entrada serà una prèvia a la ressenya que penjaré del Ricard III que s'està fent al TNC, sigles amb les que es coneix al TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA; sí senyor, de Catalunya, no confondre amb "de Barcelona" perquè aquest últim no existeix.
          El TNC hauria de ser un referent al país, doncs és un teatre públic i com a tal finançat amb diners públics. Ara podríem discutir si hauria sigut millor fer quatre teatres nacionals, un per cada demarcació —Girona, Lleida i Tarragona— i així cobrir millor el país en aquesta faceta de la cultura. Al Sr. Flotats i a La Mare Superiora els va semblar genial seguir el model centralista, del que tan ens queixem els catalans, però Flotats estava emmirallat en el model francès del qual provenia i es va fer així.
          No entraré en detalls, com si l'edifici és o no un nyap, situat al més enllà, o la solució per l'acústica de la sala gran és enderrocar-la, o que una persona amb dificultats, per accedir a aquesta sala necessita de quatre ascensors, o que si t'agafen ganes de fer pipí sempre has de canviar de planta... Jo acabo d'arribar de Londres i acostumo a passar pel National Theatre. En quan a pecats capitals sóc més de luxúria i gola que d'enveja. Doncs allà sempre em dona per aquest model de pecat perquè faig comparacions, però anem al que volia dir.
          Penso que escenografies com les de Ricard III són una disbauxa per un únic motiu: no poden anar de gira en les mateixes condicions en que es fan a Barcelona. A Igualada el Teatre Municipal és el típic d'Ateneu de principis del XX, força ben equipat, amb una bona fondària i fins i tot amplada d'escenari, però tot aquell conjunt de portes envidriades de Ricard III, amb moviments automàtics que recordaven el control de passaports d'un aeroport —per donar una referència d'actualitat— no hi cabrien. Al de Girona, una de les perles del país? dubto que fos factible. Possiblement a la Llotja de Lleida, però anar de gira vol dir voltar per tot arreu i fer arribar les obres als recons més insospitats, perquè senyors... estem parlant de cultura, de diner públic, del que cotitzen tan els que viuen a Barcelona com els que ho fan a Sant Jaume de Frontanyà, que diuen que és el poble més petit de Catalunya.
          Del muntatge d'aquest Ricard III en parlaré demà des d'un punt de vista "teatral".

2 comentaris:

  1. Bones amic!

    Certament la sala Masa Gran del Teatre Nacional de Catalunya té aquest “petit” problema, que cap director ni escenograf ha subt (volgut?) solucionar.

    Heus aqui la meva petita aportació al país… ve de fet en donaré dues, que estic generós: La primera seria fer les escenografies mes adaptables, modulables i/o dimensionables… cosa que amb el talent escenografic que tenim en aquets país no hauria de ser dificil, podent saber d’avantmà els quatre o cinc escenaris que haurà de trepitjar l’escenografia.

    La segona es oblidar-nos del "centralisme de les provicies” i per posar un exemple si l’escenografia no hi cap al tetre municipal, muntar-ho al pavelló de Fontajau… total, l’acustica serà si fa no fa la mateixa… jejeje


    Salut i Teatre

    ResponElimina