Ivànov

IVÀNOV

(al Teatre Lliure)

          Avanço que Txèhov no és el meu autor preferit; sempre l'he trobat una mica pesat, però em passa com en tantes coses, que sense ser molt estimat per mi, penso que gràcies a ell el teatre va evolucionar. També m'agraden ben poc els Rolling Stones i crec que han marcat un abans i un després en la música actual. Això em passa en totes les arts, i posats a fer confessions, diré que Vània és l'excepció; Vània sí que m'agrada, i molt.

          Ivànov, és un personatge que per molt que m'hi esforci no acabo d'entendre, no m'hi identifico en absolut. Aquest nihilisme em pot i em supera, i tot i saber que el que es representa en un teatre és ficció, em posa una mica nerviós i m'incomoda. Cadascú té les seves mancances, i aleshores passa el que m'ha passat avui, que la nova manera d'afrontar-lo no m'ha aportat res i m'ha deixat igual que si l'hagués vist fet de la manera més clàssica. Rectifico, si l'haguessin fet com l'any 1887, possiblement m'hauria agradat més pel vestuari, però això no ho sabré mai perquè, tot i ser gran, aleshores jo n hi era.

          Entrem a la Puigserver del Lliure per acomodar-nos i veiem a tota la troupe jugant a futbol, fins que el què fa àrbitre indica que s'ha acabat i comença la funció —apagueu els mòbils, indica fent un gest—. I comença l'obra. Que significava aquell partit de futbol, incloent-hi la dona d'Ivànov moribunda però en un estat físic envejable? Mentrestant el personatge del doctor va tocant la guitarra i cantant una cançó, un simbolisme que tampoc he entès. Els diàlegs han anat fluint lentament, amb una mena d'indolència, però sempre amb amargura, plens de retrets; els personatges de l'obra ja ho són així, però aquella mena de gats japonesos de botiga xinesa barata, que hi pintaven? I la màquina de tirar confeti daurat com si fos una festa de la Cospedal?

          No continuo perquè penso que queda clar que el muntatge no m'ha entrat i que la llarga llista de metàfores visuals, picades d'ullet, simbolismes i gats daurats no m'han aportat res; confesso que m'he avorrit. No diré que les actuacions hagin sigut dolentes perquè no les he entès, com quan veig que una colla juga a futbol i empaiten la pilota i intenten ficar-la entre tres pals, però no entenc la tècnica ni sé les normes. L'únic que m'ha quedat clar que Ivànov —Joan, en aquest cas— era un home tòxic. Per cert, tampoc m'agrada que em canviïn els noms dels personatges pels dels actors en obres conegudes; em confon, però això podria ser cosa de l'edat, meva, no dels intèrprets.

          La sala quasi plena i els assistents han aplaudit amb entusiasme, cosa de la que m'alegro perquè jo, a l'Àlex Rigola, sempre l'he tingut en molta estima com a director.