(al TNC)
Jo per Brossa sento
una inclinació molt especial. Això no vol dir que l'entengui del tot —ja
m'agradaria— però aquesta manera de fer poca solta, el desordre (?) que
l'envoltava i les seves idees de bomber —dit amb tota l'estimació del món—
m'han portat a sentir fascinació envers ell.
El programa de mà
diu que l'espectacle és conseqüència de dues mirades diferenciades per
"generació, per referència i per experiència", i és cert que la
diferència d'edat és de quasi 40 anys entre els dos creadors i músics, però jo
penso que això és irrellevant perquè Carles Santos no serà mai vell, com Picasso,
i Jordi Oriol mai serà in vailet carallot com l'Enrique Iglesias, perquè tot i
la seva joventut porta acumulat un bagatge intel·lectual d'un gruix considerable
—vàreu veure l'Empestat? doncs ja ho he dit tot—. Faig aquest preàmbul per dir
que jo el que hi ha escrit al programa no m'ho he cregut; penso que els dos "pàjarus"
s'ha entès com dos col·legues de tota la vida.
"I l'obra? Ja
hi tornem. Perquè no li pregunta a un altre i així no em compromet?" L'obra
fa de mal explicar, però nou actors de l'IT magistralment dirigits, construint
actuacions memorables per la manera d'expressar-se amb el cos, amb la cara, perquè
de parlar, parlar clar, poc; movent-se amb desimboltura quan van sols o amb autoritat quan van tots amuntegats en una
mena de pilot del greix, però movent-se, et deixen bocabadat. Planteamiento, nudo i desenlace?, au va
home va, no sigui carrincló que estem en pla Brossa. Per exemple quan estan cantant
"les quaranta" un diu catorze, i continua: agafa un ca... s'atura i
calla. Els de la meva generació coneixem la cantarella del "set i set catorze,
agafa un cagarro i esmorza". En un altre moment estan discutint i un diu
que sí i l'altre que no i el que nega crida molt fort Que no! i automàticament
apareix un canó de guerra.
Potser costa una
mica d'entrar en la dinàmica de l'obra, però a la que t'integres, ja no saps
com sortir-ne i t'ho passes realment bé dins aquest món tan brossià. Potser sí
que en un moment volen escenificar que hi ha dues visions, el moment en que els
actors es despullen per posar-se la roba a l'inrevés, però jo no m'ho he
cregut, ves que vols. No he vist diferències entre la part anterior i la posterior i per això
he dit que Carles Santos i Jordi Oriol em semblen de la mateixa generació, la
que coneix qui és Brossa i són capaços de muntar un espectacle brillant "a
partir de..."
Hola!
ResponEliminaM´agrada aquesta entrada per què expressa el mateix que em passa amb l´obra de l´artista Joan BROSSA: "sento una inclinació molt especial.Això no vol dir que l´entengui del tot"
Gràcies!
Imma
No som sols, no.
ResponElimina