ÀNGELS A AMÈRICA
(al Teatre Lliure)
Només d'engegar la
funció, amb les paraules del rabí al funeral de l'àvia Ironson, m'ha semblat
que els responsables d'aquests "Àngels" s'havien inspirat en la
versió que es va fer al National Theatre de Londres el juliol del 2017, però al
veure la pantalla gegant que quasi presidia l'escenografia m'he temut que
veuríem alguna brutalitat.
1985, als EEUU del
segon mandat de Ronald Reagan, el SIDA comença a fer estralls. Prior Walter,
l'amant de Lou Ironson, jueu que treballa
als jutjats, li diu que té la malaltia. Roy Cohn, famós advocat intenta
convèncer a Joe Pitt, advocat mormó que vagi a Washington a treballar (a favor
d'ell) al Tribunal Superior. Cohn també te la SIDA, però es nega a admetre-ho. Tan Cohn
com Pitt són homosexuals que no han sortit de l'armari. Harper, la dona de Pitt
es passa el dia tancada a casa; és addicte a les pastilles i té al·lucinacions.
Belize és un infermer negre, ex Drag-Queen, la mare de Pitt, mormona ultra religiosa
que quan el seu fill li diu que és homosexual no el vol escoltar, el fantasma
d'Ethel Rosenberg... i l'àngel que li diu a Prior que és un profeta... Tot això
i més en una mateixa obra que originalment dura unes set hores. Sortosament en
aquesta versió ens en han estalviat tres.
Avanço que a mi no
m'ha agradat i intentaré explicar el perquè: principalment perquè penso que
l'han banalitzat. S'hi han posat massa coses de cara a la galeria, s'han
provocat massa riures per futileses i algunes puerilitats... en fi, coses que a
mi no m'han agradat. L'obra és molt potent, en el seu moment va ser la peça més
ambiciosa i imaginativa del teatre. Escriure a la pantalla que "apareixerà
Belize, un infermer negre, ex Drag-Queen i excusar-se perquè la Kompanyia no té
cap actor negre i que en un futur s'intentarà solucionar-ho" em va fer
sentir vergonya aliena. Suposo que volia ser una broma...
L'escenografia de
Max Glaenzel (escenògraf que admiro) tampoc m'ha convençut, m'ha semblat (no
trobo la paraula en català) en castellà diria destartalada, massa oberta, m'ha faltat intimitat, especialment
perquè la majoria de diàlegs eren a dos. Tampoc m'han convençut les taules de
maquillatge que es veien al fons. El més encertat, per a mi, ha estat la sala
aïllada d'hospital.
La il·luminació de
Mingo Albir acceptable, encara que un pèl massa fosca, i massa vegades molestada
per la maleïda pantalla emprenyant amb dibuixets. El passi d'un tros de
pel·lícula, sense comentaris o ahí lo
dejo, com diria un famós advocat.
Aquestes obres tan
fortes, de les que s'han vist versions tan potents —i incloc la sèrie que el
2003 va signar Mike Nichols, amb guió del propi Kushner— s'han de produir amb
molt de compte i vigilar no caure en tonteries, com fer sortir l'àngel calb i
mig despullat. A aquestes altures del segle XXI a algú l'emociona veure un
àngel quasi en pilotes?
Llàstima perquè era
una de les obres més esperades per mi d'aquesta temporada. Tot i així està clar
que només és la meva opinió, la d'un aficionat al teatre que té la mania de dir
(escriure) el que pensa; a més el que escric ho llegeix molt poca gent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada