KASSANDRA

KASSANDRA

(al TNC)

          L'Odyssey és un club, un puticlub. Lletres de neó vermell, tot l'espai decorat en vermell... La noia que hi trobem sembla una prostituta, cabell vermell, botes vermelles al estil Preety Woman, regata d'aquelles de "mírame a los ojos, he dicho a los ojos"... No parla ni català ni castellà, però no para de xerrar... en un anglès més que precari, com els indis de les pelis del far west, en infinitius. Segurament és una immigrada il·legal que s'ha de prostituir per sobreviure. Es diu Kassandra.

          Escull dos espectadors del club perquè l'ajudin a traduir al català i castellà el que diu en aquella mena d'anglès i comença a explicar que és filla de Príam i Hècuba, reis de Troia i per tant germana d'Hèctor i Paris...

          Un moment, un moment, no estàvem en un puticlub? I ara la noieta aquesta de la minifaldilla provocativa ens explicarà la guerra de Troia? No fotem! Doncs sí, fotem, perquè aquesta noia, que de fet va néixer home — el que faltva, un transvestit!— ens situa, sense manies en dues èpoques diferents a l'hora, separades per més de dos mil vuit-cents anys i igual ens diu que espera a un client francès, doncs li fa falta molt de money, money, que narra el dia que la van entregar com a botí de guerra a Agammèmnon, que se la va follar sense miraments per tot arreu amb aquell membre exagerat que tenia. Cock, dick, insta als "traductors"; a, sí, polla.

          I així anem, d'un cantó a l'altra de la història i també de banda a banda de l'escenari, passejant-se descaradament entre el públic, part del qual està assegut en les taules del puticlub, un espai encertadíssim de Max Glaenzel molt ben il·luminat —amb molt de vermell— per Kiko Planas.

          L'obra és del uruguaià Sergio Blanco que fa poc tenia en cartell la magnífica Ira de Narciso a la Badabadoc. Blanco —"argentí" havia de ser— ha estat molt hàbil barrejant idiomes, èpoques, mentalitats i problemes que moltes vegades són els mateixos: persones expulsades de les seves cases, siguin fills de reis que han perdut una guerra o fills de ningú que han de marxar de les seves llars perquè algú està perdent una guerra que no és la seva, perquè no la volen, però la pateixen. O sigui que el que segons com sembla una conya, té més profunditat del que sembla.

          I aleshores s'han ajuntat el pa i la gana, com deia la meva àvia: l'autor (Blanco), el director (Belbel) i l'actriu (Casanovas) han fet que explotés tot, entre altres coses, els aplaudiments d'un públic entregat, perquè tot i saber que el text és molt important, en obres com aquesta, si el director no "la veu clara", fot allò que s'ha de tenir damunt la taula i va a totes, doncs no funciona.

          Sortosament Belbel sap posar-se les piles i ha empès a la "nena" Casanovas a tota merda barranc avall, i ella, emulant l'enyorat Johnson del Molino, ha actuat donant-ho tot i ha interactuat amb el públic descaradament, però amb el tacte suficient per no molestar a ningú. Felicitats mestre! Felicitats alumne, heu estat genials.