ASAP, "ACTES DE SOLIDARITAT AMB EL PATRIARCAT"

ASAP, "ACTES DE SOLIDARITAT AMB EL PATRIARCAT"

A la Sala Atrium

          Jo he tingut la fortuna d'anar al teatre des que era un marrec. Als anys quaranta a Igualada hi havia un local que es deia Centre Catòlic on cada diumenge a la tarda sens falta una cosina, la meva germana i jo teníem localitats abonades i allà vèiem cine (classificació 1 off course), teatre i fins i tot sarsueles que ens oferien companyies d'aficionats. Naturalment al hivern vèiem Els Pastorets una pila de vegades i en aquesta obra hi sortia un patriarca, sempre amb una barba blanca símbol inequívoc de bonhomia. Encara avui el diccionari defineix patriarca com: Vell venerable d'una gran autoritat moral. Vella no. Podria dir persona, però no, diu vell. ¿És que les dones són totes unes bandarres? Segur que no, però al diccionari diu Vell, masculí.

          Al teatre Atrium si fa ASAP (Actes de solidaritat amb el patriarcat) una obra de Marc Rosich; no és una estrena, ja es va fer fa molts anys i després s'ha anat recuperant i no sempre igual. És una obra en que no tothom hi entra de la mateixa manera, amb uns personatges que deunidó. Estic segur que si els membres de La Manada veiessin l'obra —és una fantasia perquè "allò" dubto que coneguin la paraula teatre i el seu significat— en algunes coses que el mascle (suposadament) alfa diu, aplaudirien enardits i dirien este tiene lo que hay que tener, m'hi jugo una Ñ. Això no ha passat, però sí que algun dia s'han sentit rialles fortes força incomprensibles, m'han dit. Jo el dia que hi vaig anar no se sentia volar a una mosca.

          A l'obra és parla de moltes coses, però a mi se'm van quedar gravades especialment les relacions tòxiques, una cosa que sempre m'ha posat malalt i m'ha fet molta por perquè m'imagino que a la persona que està dominada per una altra que se sent superior, li ha de ser molt difícil trencar la relació. El dominador (massa sovint el mascle suposadament alfa) no té pietat perquè el sistema li ha ensenyat que sempre hi ha d'haver persones dominades per sers superiors (?) com ell, i per tan la pietat és sobrera, un signe de debilitat.

          Així comença l'obra amb un mascle que li diu a la seva femella que observi una noia que suposadament està entre el públic. "Fa dos mesos me la vaig follar" li diu orgullós amb ganes de fer mal i demostrar que és el que ocupa l'esgraó superior. La noia només mira a la llunyania i somriu, no diu res... Jo vaig estar a punt d'aixecar-me i cridar-li "fot el camp, deixa'l". Tranquils, no ho vaig fer, només ho dic per intentar explicar el que sentia.

          Penso que l'obra està molt ben dirigida pel mateix Marc Rosich que ha contat amb un bon quartet capitanejat per Alba Pujol que li ha tocat el paper més bo. Bo, teatralment parlant, perquè... quina merda! L'escenografia molt senzilla, quasi res, molt bon vestuari i un encert, la puta màquina d'assecar les mans que hi ha als wàters. La música molt bé (l'assecadora en formava part). Per cert, algú em pot dir si part de la que sonava és la mateixa que sentim a la sèrie Black Mirror?