ARMAS DE CONSTRUCCIÓN MASIVA
(Al Teatre Tantarantana)
L'educació en l'Espanya actual és filla i neta del franquisme? Redéu quina pregunta! Em fa por que moltes coses,
massa, són encara filles del franquisme, començant per la monarquia, i tira
avall... Jo sóc de l'any quaranta i puc assegurar que la meva educació (a
l'escola) era franquista... franquista; per començar a cada aula teníem penjats
a la paret Jesucrist entre els dos lladres: Franco i José Antonio. A casa ja
era una altra cosa, sortosament. A l'escola em vaig menjar nacionalcatolicisme,
missa diària, rosari al vespre, i formación
del espiritu nacional. Reyes Católicos
i poca cultura... molt poca. També algun mal exemple com un escolapi que es
masturbava en plena classe, sense miraments. Tot i així questa generació de
post-guerra devíem venir d'alguna manera vacunats, perquè trobo que encara vam
sortir poc tarats. Potser per això el plantejament de l'obra em va descol·locar
una miqueta perquè els intèrprets tenen l'edat dels meus néts i jo pensava que
les coses havien millorat.
L'obra comença amb un relat amb
uns textos molt bons que a la vegada son projectats a la paret del fons de
l'escenari. Allí cada membre de la companyia explica l'educació que ha rebut a
casa i a l'escola. Dona la impressió d'una mena de brainstorming en que la companyia treballarà l'obra, la base d'un work i progress. Mentrestant s'estan
col·locant un munt de cadiretes escolars que ens donen la imatge d'una classe
de primària.
A partir d'aqui tota l'obra és
una voràgine de idees entrellaçades o no, un bolcat d'informació, comentaris
que ens interpel·len, però que potser per l'excés en deixa una mica k.o. El que
passa és que els sis intèrprets són la hòstia i no paren de comunicar un
dinamisme que et sorprèn i t'abdueix i, de manera premeditada o no, no et
permet analitzar cada moment, i se t'emporta d'una cosa a l'altra sense pietat
amb l'us de la imatge, la música... són gent molt treballadora. Per exemple,
per contrarestar la imatge estàtica de canalla ordenada, silenciosa i
"fent bondat" asseguda a les cadires escolars, una de les intèrprets,
en calces i sostenidors interpreta un ball en que fa tremolar tot el cos, cul,
pits, cuixes que a mi em va deixar baldat només de mirar-lo, i jo no vaig treure
el cul de la butaca.
Uns dies després, parlant amb
una de les components de la companyia li vaig preguntar que aquest tipus de
teatre tan físic les devia deixar esgotades. Em va dir que no, que el que les
deixava mortes era endreçar les quasi cent cadires de l'espectacle. Encara no
tinc clar si m'ho va dir en conya.
Resumint Armas De Construcción Masiva, és una peça potent, gamberra,
petarda, de les que no deixen indiferent, que és el que em penso que busquen José o sus Hermanas, o tots a l'hora. penso que la dramatúrgia i direcció
de Sílvia Ferrando estan molt bé. Haurem d'estar al lloro del que farà aquest
grup. Dubto que ens deixin indiferents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada