LA MEMÒRIA PERDUDA
(al Teatre Eòlia)
Fa molts anys que penso que Pablo Ley és un dels grans dramaturgs
que tenim a casa nostra, i quan dic això penso més en les obres "petites"
que han sortit de la seva ploma-cervell, com Paisaje Sin Casas o Joana 2015 Batalla Campal que en altres de més
envergadura com F@ust versió 3.0. Crec que en aquestes "petites" és
quan millor demostra la seva sensibilitat, que és molta.
En fa menys, d'anys, que sé de la Raquel Ferri, exactament
del juliol del 2016, quan vaig descobrir-la en aquella meravella vista a
l'Eòlia titulada Joana 2015 Batalla Campal, del mateix Pablo Ley. Aquella nit d'estrena
em vaig dir —de vegades parlo amb mi mateix, però no estic boig... del tot—
"d'aquesta noia en sentirem parlar, i molt bé".
Doncs avui el duo Ley-Ferri ajudats pel pianista Jorge de la
Torre ens han tornat a deixar flipats amb La Memòria Perduda, peça que estarà a
l'Eòlia només fins el dia 17. No puc deixar de copiar part del que diu el programa:
"... en part és un homenatge a la meva mare i també un
homenatge a la seva generació... És, a més, un homenatge a la dona, perquè el
seu punt de vista és sensiblement diferent al de la història que habitualment s'explica.
I és, en definitiva, un homenatge a tots els que han estat arrossegats per la
història sense ser (ni voler-ho ser) protagonistes."
Margarita Fancelli, la seva mare, era d'ascendència italiana
i en l'obra repassarem les seves vivències des que era una nena fins a la seva
fi, de la mà de Raquel Ferri ajudada del pianista De la Torre. Records
entranyables com quan el seu pare va arribar a casa amb un anyellet, blanc i
tendre com un núvol, o del seu primer amor, el Clark Gable que anava a veure al
cine amb els setanta-cinc cèntims estalviats dels diners que li donaven a casa pel
tramvia que no agafava i feia el trajecte corrents... Records durs com l'inici
de la guerra civil espanyola, veient amb ulls atònits la crema d'esglésies... i
la fugida d'Espanya cap a l'Itàlia dels seus avis. Sortir del foc i caure a les
brases, doncs acabada la guerra civil va començar la segona mundial.
El relat històric és rigorós, però el que s'explica vist
pels ulls de la nena i adolescent és magistral, i aquí hi entren dos factors:
la interpretació de la Ferri dirigida notablement pel mateix Ley i el suport
magnífic del pianista De la Torre, amb una música realment difícil, quasi
impossible de classificar, però clavada com a suport del que s'explica.
L'obra desprèn una tendresa que flueix, quasi
incomprensiblement, al costat de la duresa i brutalitat de les imatges de
guerra, afusellaments, violacions de drets, però sempre mantenint la dignitat,
el cap alt de les persones senzilles que tenen les idees clares.
No us la perdeu perquè com he dit al principi només estarà
en cartell fins el 17 de març, o sigui que espavileu-vos perquè jo aquesta
mateixa nit he trucat a uns quants amics perquè no se la perdin i sé que ja han
comprat entrades, o sigui que no badeu o us quedareu amb una mà a cada ou.
P.D. Un detall, segons el meu criteri, a corregir. En alguns
moment la narradora parla molt fluixet, perquè està molt trista o el que diu és
molt íntim, i el piano li tapa la veu. Penso que l'intèrpret hauria de tocar
una mica més "piano", i tema solucionat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada