SUITE TOC NÚM. 6
(A la Sala Beckett)
La meva àvia va ser
analfabeta fins els vint-i-cinc anys, quan ja tenia tres fills, però era una
dona sàvia. Deia que per resoldre un problema l'havies de conèixer. Suposo que
per resoldre una malaltia de les anomenades "mentals" t'hi has d'enfrontar,
de cara, i sortir de l'armari. Fàcil de dir, però es necessita una cosa poc
freqüent: valentia.
Aquests dies a la
Sala Beckett hi ha en cartell un espectacle de nom SUITE TOC NÚM. 6, una pereformance (en podríem dir) de Les
Impuxibles, les germanes Peya. Tothom (del món de l'espectacle) les coneix; no
es limiten a fer muntatges "macos" i encara diré noms més ofensius
"bufons, monos"; tenen les capacitats per fer-los, però segur que no
els interessa. Són persones compromeses, especialment en temes "delicats",
com el feminisme, l'heteropatriarcat, els abusos sexuals (AÜC n'és un exemple) ...
i ara les malalties mentals.
TOC són les sigles
que defineixen el Transtorn Obsessiu Compulsiu, una síndrome que pertany als
trastorns d'ansietat. Conviure amb ells no és fàcil i la Clara Peya, que n'està
diagnosticada, ens ho explica, sortint de l'armari. Imagineu-vos per un moment
que esteu obsessionats pels accident de trànsit i que truqueu vint-i-cinc cops
en un sol dia per assegurar-vos que la vostra germana no n'ha patit cap i està
en cadira de rodes...
L'obra, molt hàbilment,
comença amb una història, explicada triplement: per un dels actors, projectant
el text i relatada amb el llenguatge dels signes. Parla de la veïna de dalt,
que es desperta de matinada i toca el piano obsessivament, i la veïna de baix
que l'ha de suportar. Els texts que van fluint són una meravella, escrits per
Maria Velasco. Mentrestant els cinc intèrprets es mouen harmoniosament entre el
munt de teclats que hi ha escampats pel terra.
En un moment
determinat s'atura la funció i la Clara ens confessa que pateix TOC. Les
músiques —que ningú esperi melodies fàcils— agressives, obsessives, continuen.
El moviment escènic és suggestiu, absorbent i molt equilibrat, i es torna a
aturar la funció, i ara és l'Ariadna la que ens parla. Diu "hola, sóc la
germana de la Clara Peya, bé, sóc l'Ariadna Peya". Ara, després d'haver
assumit durant molt anys, des de l'amor, el rol de "cuidador", pensa
que necessita espai per a ella mateixa. Ens ho explica amb els ulls humits fent un homenatge a les persones de l'entorn
dels que tenen problemes d'aquest tipus.
Costa contenir les
llàgrimes davant de les dues confessions, per la sinceritat i l'absència de
melodramatisme. Parlen dues persones que s'estimen i molt, però que coneixen
les dificultats de conviure amb aquests problemes.
A la peça hi ha
moltes coses més, però una ressenya s'ha d'acabar, o sigui que finalitzo.
L'equip artístic és immillorable. Les dues germanes ajudades de Judit Pujol i
Maria Velasco han muntat una peça de molta categoria. Èlia Ferreró, Pau Vinyals
i Adrià Vinyals han estat uns intèrprets fantàstics.
Acabo donant-vos dos
consells: no us la perdeu i no badeu. Només fins el dia 14 d'abril a la
Beckett, i les entrades volen, o sigui, que vosaltres mateixos. Us ho tornaré a
dir: no sigueu carallots!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada