NENES I NENS
(a la Villarroel)
De vegades vas al
teatre sense saber que vas a veure i altres hi vas informadíssim; depen de
moltes coses. Avui m'ha passat el que he dit primer. Porto una temporada que
vaig molt de cul, vaig rebre la invitació a l'estrena de Nenes i Nens, i vaig
dir que sí. Sort, perquè si m'hagués informat hauria llegit que Dennis Kelly,
l'autor, és el que va adaptar Mathilda, el musical, per la RSC, i jo la vaig
veure fa un parell d'anys i no em va convèncer massa. Sort, o gràcies a Déu,
tot i que no crec en la sort ni en Déu.
El fet és que m'he
trobat amb una peça extraordinària, interpretada extraordinàriament i dirigida
amb molta sensibilitat. Comencem pel començament.
En un escenari
pelat, amb només una pantalla enorme al fons de l'escenari a una sola banda de
la Villarroel, que ha servit d'il·luminació, hi trobem a una dona encara jove,
maca, anti-Barbie, que ens explica la seva vida: una època de sexe, drogues i
rock and roll i altres parts de la seva història, entre elles com va conèixer a
la seva parella, i quan se'n van anar a viure junts. Després van néixer dos
fills, una nena i un nen... En fi un relat d'una gran part de les seves vides.
La peça és
divertida, farcida d'anècdotes com la filla de sis anys que sempre juga a
"arquitectes" i construeix edificis de fang mentre el germanet de
quatre juga a guerra i vol bombardejar aquets edificis perquè s'hi amaguen terroristes.
A mida que anem avançant, les coses ja no ho son tan de divertides.
Anna Sahun ens
ofereix un recital donant-ho tot en aquest monòleg gens fàcil d'interpretar,
desdoblant-se en la dona que ens explica la seva història i en la mare que
interactua amb els seus fills, renyant-los, abraçant-los...
L'obra camina amb
aquesta excel·lència gràcies a la mà del director, Joel Joan, que ha sabut
donar la mida justa en cada moment, ni ensucrant les parts més amables de la
peça ni carregant les tintes en les que no són tan boniques d'explicar, i sense
fer spoilers, que d'això ja hi ha qui
se n'encarrega, hi ha moments que sents pujar les llàgrimes.
Tot i que empíricament
no ho puc valorar, m'ha semblat que la traducció de Carme Camacho i Neus
Bonilla està molt ben feta. Quan el text flueix com un riu és que acostuma a
estar ben traduït i molt treballat.
Aquí ho deixo, com
aquell advocat que es pentina com la cantant calva de Ionesco. No us la perdeu;
teniu temps fins el 7 de juliol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada