A CASA
(a La Gleva)
Si la memòria no em
falla, fa dotze anys al Teatre Romea —que faríem sense el Romea?— vàrem veure
una cosa extraordinària de Tony Kushner: Homebody/Kabul. Aquí vaig descobrir aquest
dramaturg extraordinari, doncs carallot, em vaig perdre l'Àngels a Amèrica que
va fer en Flotats en la inauguració del TNC.
Ara, a La Gleva hem
recuperat una part d'aquesta obra de la mà del mateix director, Mario Gas i de
l'actriu que va fer el primer monòleg de la peça: Vicky Peña. I haig de dir que
he tornat a flipar pel text, per la interpretació i per la direcció.
Les sensacions que
t'arriben en una funció teatral poden ser moltes i diverses: et pots divertir,
et pots emocionar, et pots avorrir i fins i tot et pots emprenyar i cagar-te
amb la mare que els va parir, però n'hi ha una (de sensació) que és "la
sensació", quan l'obra t'engrapa, habitualment per l'estómac, se t'emporta
i no et deixa anar. Malauradament no passa massa sovint. M'ha passat amb
Kushner, amb Mouawad, amb Mammet i encara em passa amb Shakespeare...
A CASA, és el títol
de la primera part d'aquest Kushner que es fa ara a La Gleva, un monòleg potent
i molt difícil que la complicitat de Gas i Peña han portat a altures estratosfèriques.
Poc més d'una hora on la capacitat de l'actriu et fa oblidar la incomoditat del
seient on has aposentat el teu humil i martiritzable cul.
Kushsner, un home
que s'autodefineix coma a jueu, homosexual i antisionista va escriure aquest
text com el monòleg on una dona s'imagina viatjant al Agfanistan per fugir de
la seva insatisfacció, de l'avorriment del seu home, de la falta de comunicació
amb la seva filla... Més endavant ho va ampliar amb la segona part, però el que
se'ns ofereix ara a la Gleva és només el monòleg inicial.
La Gleva és un
teatre molt petit i l'escenografia d'Antoni Belart és molt adient: només una
taula i dos sillonets. Res ens distreu de la magnífica interpretació de Vicky
Peña que diu amb autoritat paraula rere paraula el text magnífic de Kushner on
no hi sobra ni un adjectiu i no hi falta cap verb. És una lliçó magistral de
com s'escriu un monòleg i de com un director orienta a la seva actriu perquè
les paraules flueixin amb naturalitat, tan i tan ben dites, que els que les
escoltem ens sembli que tot és molt fàcil.
Avís per a navegants;
estarà en cartell fins el 30 de juny. No sigueu carallots i us la perdeu,
l'hàgiu vist o no. És una d'aquelles peces imprescindibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada