HAMILTON
(al Victoria Palace de Londres)
El rap és un peix força apreciat, però també és un
tipus de música derivada del hip-hop que funciona a base de recitatius amb molt
poca melodia o melodies simples molt repetitives. Per alguns, entre els que em
compto jo, és una música pobre. Tot i així en segons quins sectors té molt
èxit.
Fa uns anys un
autor nordamericà va fer un musical en que la música era pràcticament rap en la seva totalitat: In The Eights, tota una novetat, i val a
dir que la va clavar. Jo la vaig veure a Londres fa uns anys i vaig flipar.
Aclareixo que els Eights són un barri
al nord de Manhattan on la població és majoritàriament afroamericana i el rap
allí és quasi un llenguatge.
Ara aquest autor,
Lin-Manuel Miranda, ha fet un altra musical basat en la història d’un dels
anomenats “pares de la pàtria” dels Estats Units: Alexander Hamilton, fundador
i primer secretari del tresor per ordre del president George Washington. Aquí
penso que tenim el primer problema: lligar una història del segle XVIII amb una
música de final del XX i principis del XXI.
Avanço que d’aquest
musical només n’he sentit a dir excel·lències, però jo diré el que en penso: el
vaig trobat molt fluix, tirant a dolent, però expliquem-nos i anem a pams.
La posada en
escena, com quasi totes les que es fan al West End londinenc és espectacular.
La il·luminació i el vestuari, també, però això és com el valor als soldats quan se'ls feia la fitxa per a la mili,
que se le supone. Habitualment també
és molt bo el disseny de so, però aquí ja començo a discrepar, com en la
orquestració, doncs malgrat els deu músics del fossat, que segur eren bons
professionals, m’ha sonat pobra i pesada, i ho atribueixo al rap, que com he
dit abans a mi em sembla música pobre. Tot això encara m’ha sorprès més ja que
el productor és en Cameron Mackintosh, l’home “màgia” que ha produït els grans
musicals del West End.
El vestuari en part
m’ha semblat poc adequat; molta cassaca vistosa els homes i les tres dones que
intervenen en la història (la dona, la germana i l’amant) amb vestits de
l’època correctes, però aleshores hi havia unes altres noies fent de cor i
moviments de dansa vestides amb unes malles ajustadíssimes, de sord-mut (camel-toe, en anglès), de les
que permeten llegir els llavis, que a l’època haurien sigut un escàndol. No he
acabat d’entendre’n el sentit.
Que ha passat
doncs? Penso que no és una història per a ser explicada en clau de rap. Tampoc
penso que sigui una història massa interessant perquè està relatada en clau de
buròcrates; no es parla de les grans gestes de la guerra d’independència, ni
del join or die, o se’n parla però no
es veuen. Hamilton a nivell personal era un cap de cony, que li fa el salt a la
seva dona i quan li fan xantatge ho explica tot i ho publica; que incita al seu
fill a lluitar en un duel en el que perd la vida... Poc èpic, poc romàntic i
fins i tot poc fill de puta com a personatge central d’una obra que no sigui de
rigor històric.
Una altra cosa gens
favorable a dir, és que últimament els teatres del West End s’han convertit en
una mena de parc temàtic. Comença a fer pena veure com el públic abans de la
funció es passeja fent-se fotos, selfies i parlant a crits buscant coneguts
vuit files enrere, o com aplaudeix a cada intervenció i criden yu yu i uau uau picant de mans i tallant
la continuïtat de l’espectacle. He vist gent pelant mandarines i fent el
ressopó mentre durava la funció. Si fos un estri típic de la zona, veuríem gent
aixecant el porró i xerricant fent traguets de vi. En la meva experiència
queden fora d’aquest esquema el National Theatre, el Barbican i pocs més.
Potser algú se
m’emprenyarà perquè Hamilton és una peça molt valorada últimament, però tinc el
mal costum de dir el que penso i és una de les coses que em fan dormir com un
angelet, si no fos per la garrotada en el preu de les entrades, però em consolo
pensant que si hagués estat a Nova York la mateixa entrada en contes de 200£ m’hauria costat
2.100$ USA. Qui no es conforma és per què no vol, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada