L'EMANSI(PA)MENT DE LES FÚRIES

L'AMANSI(PA)MENT DE LES FÚRIES

(al Teatre Grec de Montjuic)

Aquesta ressenya em serà molt difícil de fer per un motiu important: jo als Parking Shakespeare els adoro, ells ho saben i avui no parlaré massa bé de l’obra que he vist. També aclariré que la primera part de la marató, Titus, no la vaig poder veure perquè els il·luminats que venien les entrades del Grec em van perdre les de la primera part; a hores d’ara encara deuen voltar “pel núvol”. Dit això no em puc estar de dir el que penso, com faig sempre.

Pam amunt pam avall, fa dos anys vaig veure Aüc, una obra que em va deixar garratibat per la seva qualitat i el que ens explicava. Les Impuxibles van “fitxar” la Carla Rovira i van aconseguir una obra rodona i total: idees, text, música, dansa...

Ara aquesta jove creadora s’ha carregat a l’esquena un Shakespeare: The Taming Of The Shrew, en català La Ferèstega Domada, i perdoneu-me el joc de paraules fàcil, també se ha carregat l’obra, segons el meu punt de vista; tot el que dic és des del meu punt de vista. M’explico.

El toc feminista l’ha traït fins el punt de fer-se un embolic i perdre el control de la peça. Ha començat força bé, fent aparèixer al propi Shakespeare, cosa que no és cap novetat. A Anglaterra de “shakespeares” se’n fan centenars cada any i s’interpreten de moltes maneres i amb absoluta llibertat. Jo, que no hi visc a Anglaterra, n’he vist uns quants al llarg de la meva vida, des de teatres petits del Fringe, fins al Globe i a Stratford, i es prenen moltes llibertats, però habitualment sense carregar-se l’esperit del que l’autor volia transmetre.

Pregunta: aquesta comèdia del bard és masclista? Ningú en dubta. Era la seva intenció defensar aquesta manera de fer? Aquí pocs hi estan d’acord. Llegiu-vos els Sonets i veureu que no semblen escrits per un mascle tipus Manada.

De què em queixo d’aquesta Ferèstega que hem vist? Doncs que l’adaptació ha desvirtuat l’obra inicial, la que va escriure el dramaturg. A partir d’un moment han fet canvis que no sé si ens portaven a una peli de Tarantino o de Russ Meyer. Han fet modificacions importants cap a pitjor.

Quan Petruccio es nega a quedar-se al sopar nupcial i s’emporta a Caterina en plena nit, sembla que han estat assaltats per un comando de feministes i l’han estovat a plaer a jutjar com ha aparegut d’ensangonat. L’escamot estava format (les hem vist a escena) per unes energúmenes armades amb fuets, pals de beisbol, barres de ferro i fins una metralladora. La pregunta important és: el feminisme ha de combatre el masclisme violent amb violència, equiparant-se així al masclisme que vol combatre? Si aquest és el missatge, ho tenen fotut; penso que la seva lluita, en la quan molts estem al seu costat, l’han d’enfocar d’una altra manera. Sé que només estem davant d’una representació, però la “moralina” és molt “desmoralitzadora”.

I aleshores ha aparegut un quartet de cantants (?) que ens han ofert un rap força deplorable que s’ha allargat més del desitjable. El rap és un estil musical no fàcil d’encaixar en teatre, però hi ha qui en sap i ho fa bé. Si heu tingut ocasió de veure In The Heights de Lin-Manuel Miranda, sabreu de que parlo. Aquest ha sigut més patètic que quan la companyia cantava No, No Somos Ni Romeo Ni Julieta, aquell tema estrella de la caspa dels seixanta que perpetrava la Karina. Tot m’ha semblat un despropòsit.

Però no vull acabar la ressenya sense parlar dels actors. A mi no m’ha semblat que ho fessin malament. Han fet el que han pogut, que ha estat poc, com diu aquell refrany castellà: con estos mimbres... Em sap molt de greu tot el que acabo d’escriure. Els parkings potser hauran de recuperar dramaturgs que els van fer adaptacions memorables.

Acabo disculpant-me davant dels que l’obra els va agradar molt. Només puc dir que diferents persones tenim diferents punt de vista, i segurament cap tenim la raó absoluta, que només tindria déu... si existís.

P.D. Foto que fa palesa la violència feminista expressada en l’obra: