JUEVES DE COMADRES

JUEVES DE COMADRES

Al jardí de can Kabrota

Generalitzar és perillós, però es pot fer de diverses maneres. Dir m’agrada tota la òpera italiana no és el mateix que dir m’agrada la òpera italiana. En la segona afirmació dono a entendre que m’agrada l’estil, i naturalment que no les he vist totes. Aclarit això ja puc dir que m’agrada el teatre argentí perquè per començar m’agrada la músicalitat dels seus diàlegs, aquest carregar l’accent al final, el seu castellà tan diferent i, naturalment els seus dramaturgs. No en va el seu teatre té tan bona fama.

El dilluns passat vam inaugurar la sisena temporada dels #dillunskabrota. Tenia a punt un espectacle del Toni Vinyals, però em vaig assabentar que estava a punt d’arribar a Barcelona una companyia argentina amb un espectacle procedent de Timbre 4, un teatre emblemàtic de Buenos Aires. Vaig parlar amb el Toni i em va dir que tranquil, que el seu espectacle ja el faríem un altre dilluns. Vaig parlar amb la Guada de la Badabadoc i vam quadrar les dates i el desplaçament. Des d’aquí un agraïment a tots dos. Ara ja puc anar a la ressenya.

Jueves de Comadres és una peça de Jorge Accame que relata una situació real a l’Argentina: una nit de festa que es fa abans del dimecres de cendra (aclareixo que no és el dijous llarder) El dijous escollit es reuneixen amigues, normalment a casa d’una d’elles, i canten, ballen, beuen (beuen molt), xerren i es confessen secrets, somnis... i com diu la dita llatina in vino veritas. És una festa de “dones soles”, els homes hi estan vetats. Ignoro si els envien al cine o a la concha de su madre, com diuen allà, però no hi poden entrar.

Tres actrius, Liliana Bartolini, Lucila Garay i Marcela Buonanduci, molt ben dirigides per Franco Midú ens van delitar (paraula horrible, però normativa) i ens van enganyar perquè es van passar la part inicial cantant, ballant mamant... molta festa, però no passava res, i de sobte, per culpa de que s’han tirat vi pel damunt es treuen les samarretes i es queden en sostenidors, i a una d’elles li veuen un tatuatge a la part baixa de l’esquena... i acaba confessant que no és un tatuatge. A la estancia en que treballava de jove, el patrón les marcava a ferro roent com el bestiar*. A partir d’aquí aniran sortint coses que convertiran aquesta nit de festa en una nit de confessions..., una nit difícil, de prendre decisions importants.

Soc conscient de que acabo de fer un spòiler, però estic quasi segur de que aquesta obra no es tornarà a veure a Catalunya i per això m’ho he permès. Les tres actrius ens han obsequiat amb unes actuacions memorables. Sempre he pensat que representar persones que estan al límit de la borratxera és molt difícil, i aquí les tres ho han clavat.

Els #dillunskabrota de setembre ens permeten fer l’obra al jardí de casa, doncs la temperatura encara és molt agradable. Això també ens possibilita ampliar l’aforament fins a fer-hi cabre una seixantena de persones que en aquest cas van aplaudir i aplaudir fins a trencar-se les mans, i és que, com diu un amic meu, els argentins són mestres en muntar una obra de qualsevol situació.

Acabada la representació, com és costum, pica-pica i comentaris de tota mena en positiu, i tots a punt pel #dillunskabrota del mes d’octubre.

* Això de marcar les empleades a ferro roent com a les vaques no és una invenció del dramaturg. Està documentat que es feia com a cosa habitual en algunes explotacions agropequàries de la Pampa.