EMPARAULANT LA VIDA
(a can Kabrota)
Aquest dilluns passat
va ser #dillunskabrota i com ja és costum vam tenir sessió de teatre. Bé, no va
ser exactament una obra de teatre: va ser un recital, un recital extraordinari
on es van fusionar música i poemes. Un espectacle de la Sílvia Bel que fins
allà on sé encara no és “comercial”. De vegades ja ho tenen això els
#dillunskabrota, que pillem coses que encara no s’han estrenat als
teatres.
La Sílvia, acompanyada
de tres músics flamencos extraordinaris: Juan Manuel Galeas, al cant;
José Santiago “el Chote”, a la guitarra flamenca; i Fran León, a la flauta i el
cajón, va començar a recitar, des de cartes que ella a escrit als presos
polítics, cartes que ha rebut d’ells —tots sabem que la Sílvia és una
catalanista de pedra picada—, poemes d’autors catalans com Clementina Arderiu, Pere
Quart, Blanca-Llum Vidal, Joan Brossa, Maria Mercè Marsal i molts d’altres com
Federico García Lorca. Tampoc hi va faltar alguna copla de Quintero,
León i Quiroga o alguna cançó del cantant del conjunt.
Aquestes sessions
tenen molt èxit i cada vegada és més difícil fer-les a casa, que era la idea
inicial. Al nostre menjador hi caben, amuntegades, quaranta persones i ara ja
fa temps que les sobrepassem, però d’amics no ens en falten, com ha quedat ben
demostrat. L’Associació Xauxa, una de les més antigues de la ciutat, ens van
cedir el seu local social que va quedar perfecte per aquest espectacle.
La nit va començar
amb la lectura de Carta de Sílvia a Toni (Comín que és a l’exili) i a
continuació ens van envair les Corrandes de l’Exili de Pere Quart, i ja no ens
va deixar la pell de gallina, gràcies al vers ben dit, la música que ens arribava
a l’ànima i la veu estripada del cantaor. Hostitu quin luxe. Les setanta
o vuitanta persones que omplíem la sala (jo sóc molt dolent contant) no s’atrevien
ni a respirar. Al principi després de cada intervenció va haver-hi
aplaudiments, però de seguida ni això, per por de trencar la màgia que s’estava
creant. Els aplaudiments els vam deixar pel final. Mentrestant ens anaven
arribant les bones sensacions que ens enviaven els intèrprets, i a ells —m’ho
van confessar després— de retorn aquelles bones vibracions dels que escoltàvem.
Ara vull fer palesa
la meva admiració per la Sílvia. Abans d’arribar al local nosaltres ja ho
teníem tot preparat. L’encarregat de posar micros i llums (gràcies Toni per la
teva col·laboració) va posar un micro al davant i tres al darrera, però quan va
arribar la Sílvia li va fer modificar: “els músics van al davant i jo al
darrera”, li va dir. La gent de vàlua no volen tenir més protagonista que els
seus col·laboradors; la modèstia és una virtut.
Acabo; nit màgica i
amb sorpresa per la majoria dels nostres seguidors habituals que estan més
acostumats a veure teatre en els nostres dilluns, però ara, al tastar altres “gustos”
ja ens han demanat que tirem cap aquí, o com em va dir un bon amic: “tira per
allà on vulguis, nosaltres vindrem”. Gràcies.
P.D. Una precisió,
els que ens estimem Catalunya mai hem renegat de les diferents cultures que hi
ha al nostre voltant, dels que són els nostres veïns, i per això hi van sortir
autors de diferents punts de la península i la música es va centrar en el flamenco,
i acabo dient pel qui no ho sàpiga que a Espanya el focus principal de la
cultura flamenca és Barcelona, per motius obvis d’immigració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada