TURANDOT

TURANDOT

(al Gran Teatre del Liceu)

Turandot és possiblement l’òpera més famosa de Puccini, i del món, sempre salvant a Wagner a qui se li ha de donar menjar apart. Puccini, que és un compositor que està a l’altura, com a mínim, d’Andrew Lloyd Webber,  aquest any ha inaugurat la temporada del Liceu, que va reobrir fa vint anys amb la mateixa obra, després de la barbacoa que algú va muntar a La Rambla.

El de Lucca es va apuntar a la moda en que molts creadors es van fascinar per les coses orientals. De fet l’autor italià va escriure dues peces d’aquest color: Madama Butterfly i Turandot, aquesta última una història que passa en una Xina atemporal i llunyana. La història és prou coneguda i no em faré pesat explicant-la. Penso que la partitura té moments dels més brillants del teatre líric... però també té uns trossos una mica farragosos, però això passa quasi a totes les òperes. Aquí penso que és per culpa de que la va voler fer “massa oriental”, inventant-se una música que li va semblar “xinesa” a base de gongs i “clinc, clonc clinc” i en part per tres personatges de noms ridículs: els ministres Ping, Pang i Pong (tela). Però tot això ja és conegut i queda compensat, al meu parer, pel tercer acte.

El problema que he vist jo en aquesta posada en escena ha estat justament això: la posada en escena, encarregada a “furero” Franc Aleu. Per dir-ho clar, català i directe, em sembla que ha perdut els papers, i per a mi, s’ha carregat l’obra. ¿Que significava que tot cristo anés amb un llum de leds situat al front? Posaré un exemple:

Quan circules amb algun vehicle per Barcelona i no te la coneixes del tot bé —per exemple perquè ets de poble com jo— són molt útils els cartells que hi ha al semàfors amb el nom del carrer que fa cantonada, però... de nit amb els llums dels semàfors, no es poden llegir, ja que el verd o el vermell t'enlluernen. Doncs avui als actors del Turandot no els hem pogut veure l’expressió facial, tot i que jo estava a la fila sis de platea, perquè el potent led que portaven al front, no sé per quin motiu, ho envaïa tot. Haurien pogut estar fen llengotes mentre cantaven i no ens en hauríem assabentat.

Un altra problema, per a mi, ha estat la proliferació de projeccions, videomappings o el que cony fos, i em temo que perquè destaquessin bé s’ha hagut d’enfosquir molt l’escenari. Jo he quedat fart de veure dibuixos de cadenes que semblaven l’ADN d’algú, o noies nues virtuals dibuixades damunt el no res quan els ministres amb nom de joc de taula volien convèncer al príncep amb nom de poble de la meva comarca de que marxés i els deixés tranquils. Se m’ha fet tot molt pesat.

El tercer acte penso que és el millor i salva la òpera, però no ens hem estalviat “coses”. En l’original la serventa Liú es nega a donar el nom de Calaf i és torturada, i en previsió de que no aguanti el turment li furta una daga al soldat i s’apunyala a si mateixa. En aquesta versió els botxins posen a Liú en una mena de muntacàrregues i una espècie de llamp de videomapping la mata. Jo he pensat: “quina mala sort que aquella nit hi hagués tormenta”.

No m’allargo més. No m’ha semblat un Turandot excepcional, tot i que l’orquestra sota la batuta de Josep Pons ha funcionat malgrat que en determinats moments m’ha semblat que haurien d’haver baixat els decibels. El cor, com ens tenen habituats últimament, molt bé. Els cantants pensó que han estat més que correctes, destacant per a mi la serventa Liú, que ho ha brodat, i com diu aquel advocat que no té un pèl de tonto, aquí ho deixo i me’n vaig a dormir encara que Puccini ens digui que nessun dorma.