Encontro Imaginari núm. 3

ENCONTRO IMAGINARI NÚM. 3

(A la Sala Moragues del Born CC)

Avui se m'amuntega la feina perquè he vist quatre obres, però que ningú s'espanti: eren curtes. Anirem per ordre. La primera al Born CC amb l'Encontro Imaginari núm. 3, que aquesta vegada ha funcionat satisfactoriament. El diumenge passat es veu que van passar moltes més desgràcies de les que ens podem imaginar i per això va anar com el cul. Avui hem recuperat la normalitat i hem pogut veure com Denis Diderot, Maria Félix i Giuseppe Verdi s'han conegut i han canviat impressions sota la vigilància de la presentadora i moderadora Evelyn Arévalo. A la part musical hi ha hagut un canvi. Maria Lorea ha intervingut per primera vegada en aquests Encontros, cantant i tocant el piano. Benvinguda.

El primer personatge en ser-nos presentat ha estat Diderot, encarnat per Jaume Mallofré. La figura de la il·lustració ens ha explicat breument el seu treball en la Enciclopèdia, fins que ha entrat María Félix, la bella actriu mexicana dins el cos de Carme Elías, atractiva i elegant com acostuma a ser ella. Ha parlat dels seus inicis i ha aparegut Verdi, un Joan Anguera que el primer que ha fet ha estat reclamar una copa de vi; molt italià.

Avui molts enfrontaments dialèctics entre els personatges no hi han sigut ja que possiblement no eren massa diferents els uns i els altres. Com m'ha fet notar un amic meu, potser hi ha hagut certa manca de diversitat d'opinions i allà on possiblement n'hi hauria pogut haver s'hi ha passat una mica massa de puntetes. Tot i així l'Encontro ha fluït amb naturalitat i no hi ha hagut encallades ni problemes marginals. El proper amb Mao, Jesucrist i Goebbels possiblement sigui més discrepant.

Per ser un dia en que es veu que es jugaven dos partits de pilota molt, però que molt, importants, força gent a la Sala Moragues, cosa que indica que hi ha vida més enllà del football. Ara m'he recordat que quan era petit per no dir aquest nom anglès, els que manaven es van inventar la paraula balompié, que tot i ser una traducció impecable, com a nom és una mariconada, i és que Franco no suportava res que fes ferum d'anglès. Fins i tot van recuperar una expressió del segle XVIII: la pérfida Albión, però em penso que sense voler m'he allunyat del tema.

Entre monosíl·labs

ENTRE MONOSÍL·LABS

(a la Sala Moragues del Born CC)

Entre monosíl·labs no és estrictament teatre, en realitat no ho és, però sí és un espectacle i com a tal el situo en el paràgraf teatral. El podríem definir com a recital poètic i també com a concert musical, o sigui que el deixaré com a espectacle poètic-musical. Ara que ja l'he endreçat i etiquetat, continuo més tranquil.

Aquesta tarda, Rosa Pou, veu, acompanyada de Xavi Lloses als teclats, Joan Motera al contrabaix i Ramon Prats a la bateria i màquina d'escriure, ens ha presentat aquest espectacle que rep el nom del disc que aquests artistes acaben d'editar. Confesso que jo hi anava pensant-me que era un recital poètic de factura clàssica i la sorpresa que he rebut ha sigut la mar d'agradable.

La cosa ha arrencat amb una estrebada de decibels arrancats del teclat que m'ha fet pensar en la Dansa dels Cavallers del Romeo i Julieta de Prokopiev, però no, era Cap Cot, un tema escrit per la mateixa Rosa Pou a base de monosíl·labs, divertit, intel·ligent i molt treballat. La mateixa autora i cantant diu que "juga amb les paraules, els sons, les emocions, les rimes, els ritmes i la música enjogassada, sucumbint davant la faula íntima d'emprendre un viatge eclèctic i tendra que va de l'autocrítica irònica fins a la burla amable". Quasi no cal que jo digui res més, perquè aquesta noia ho ha clavat!

Però sí que diré quelcom més. Els tres músics que l'acompanyen són de luxe. Tots sabem que ara la "canalla" surt molt ben preparada una vegada acabats els estudis, però a més del rigor s'ha de tenir idees i aquests xicots les tenen. En un moment el percussionista s'ha acompanyat del tecleig d'una... vella màquina d'escriure; sí, només és una anècdota, però fins i tot les anècdotes s'agraeix que siguin bones. Els arranjaments del tecladista boníssims i la programació del sintetitzador destacable: d'aquella màquina han sortit més sons que desgràcies de la caixa de Pandora.

En quan a la Rosa Pou, només diré que és una noia que al cap d'un moment t'ha enamorat. Canta de la manera adequada per la música que fa, es belluga bé i és molt pallassa —compte que això és un gran elogi, que ningú es confongui—. La fila ú de la Sala Moragues del Born estava plena de canalla petita, molt petita i els tenia embadalits; s'han portat rebé. També es veu que té bon feeling amb els músics, i quan no canta te un somriure permanent. Què més es pot demanar? Jo, amb permís de la meva dona, ja he demanat el número ú a la llista de pretendents.

Una tarda magnífica i ben aprofitada dins el cicle "Rapsodes al Born" que coordina Joaquim Armengol. 3 € molt ben aprofitats. Gràcies.