Le Voci Di Dentro

LE VOCI DI DENTRO (II)

(al Teatre lliure de Montjuic)

Ja vaig fer la crítica de Le Voci Di Dentro l'octubre de l'any passat, després de veure-la al Temporada Alta i per això avui no repetiré perquè és la mateixa obra del mateix autor, amb la mateixa companyia, mateix director i actors; tot exactament igual. Us passo l'enllaç de la ressenya per si us pot interessar http://bit.ly/1w0yKm7 . Avui hi he tornat per poder-me fixar en altres coses, apart que hi havia col·loqui postfunció amb Toni Servillo, realment interessant. Per començar avui m'he pogut desentendre del sobretitulat i dedicar-me a observar els detalls.

La primera persona que apareix a escena és la minyoneta, una noia que el que més te és son, i alguns somnis fantasiosos. S'obren els llums i la veiem adormida en posició incomodíssima —ah, joventut— "estirada" sobre una cadira. S'apaguen els llums i apareix dormint recolzada damunt la taula... i així varies vegades fins que la mestressa la desperta i la fa triscar. Recordeu a la Sofia Villani Scicolone? Sí home sí; el seu renom és Sophia Loren. Doncs en una peli que es diu Matrimonio all'italiana, basada en una obra també de De Filippo, quan la Loren corria ho feia com una dona de camp, sense cap elegància, amb el pitram avançat i el cul endarrerit, sense faixa, amb les sabatilles a retaló; doncs aquesta noia es movia igual.

Els germans Saporito a l'obra, interpretats pels també germans Toni i Peppe Servillo eren un be de déu d'expressions corporals i facials, principalment el Peppe, doncs a l'obra parla poc amb la boca, però amb la cara... I el vestuari és de traca i mocador. Barret, trajo complet amb armilla i tot, però vell i gastat, amb brillantors al cul, genolls i colzeres. Roba de mala qualitat, mal tallat i pitjor cosit... però vestit complet i naturalment de color negre.

Més coses. La veïna que fa veure que tira les cartes, el que fa és tirar-se als clients, o sigui que es prostitueix i es fa confeccionar un vestit de fantasia, diguem-ne oriental però fet per una modista que no te ni idea del que és ni cap on cau "orient", i al seu home que ha de fer de porter i proxeneta li fa posar un turbant de colors amb ploma inclosa que sembla que vagi a fer una cavalcada dels reis en un poble de muntanya.

I així continuaria i no pararia amb el tiet que es nega a parlar perquè diu que ara ningú escolta i per tant no val la pena, i el porter del palazzo —els napolitans són força ampul·losos  per dir casa de veïns— que encara porta jaqueta i gorra d'uniforme, tot i que els veïns són una colla d'arreplegats...

Penso que qualsevol bon director pot posar en escena qualsevol obra amb bons actors, siguin d'on siguin, però... si a tota aquesta pila de bons professionals hi afegim que són de la zona i han mamat la manera de ser del país, tenim tots els trumfos a la mà per guanyar. Eduardo de Filippo va néixer a Nàpols i era molt napolità. Toni Servillo va néixer a Affragola i viu a Caserta*, ambdues a tocar de Nàpols. Qui millor per fer teatre napolità?  Doncs això. Cony, que bé m'ho he passat!

* Si viatgeu per la zona i al restaurant demaneu mozzarella exigiu que sigui de Caserta; quedareu com a uns experts. Per la Campania diuen que si la mozzarella di búfala no és d'allà no és autèntica; bé, també hi inclouen la de Salerno, però ho diuen amb la boca petita.

Le Voci di Dentro

LE VOCI DI DENTRO

(al Teatre Municipal de Girona)

Aparentment la trama de Le Voci... és una bajanada. L’Alberto Saporito somia que a casa dels seus veïns, els Cimmaruta, s’ha comés un crim i han amagat el cos a la cuina, però tal és el realisme del somni que es pensa que ha passat de veritat i ho denuncia a la policia.

El que passa és que Eduardo de Filippo amb aquesta història banal ens pinta un fresc de l’estil de vida de la Nàpols de post-guerra —tampoc tan diferent de la de pre-guerra—, fent desfilar un seguit de personatges impagables: la minyoneta que tot el dia dormiria, el tiet que es nega a parlar ja que no val la pena en un món ple de gent que no escolta, la mestressa de casa que es prostitueix, però ho fa simulant que és vident i llença les cartes... i així del primer a l’últim.

La commedia all’italiana, a diferència de l’anglesa, és molt exagerada; els sentiments ultrapassen l’estar a flor de pell, no, no, la pell se la passen de llarg i surten per la boca en forma de crits i amb els gestos en forma d’excés. La jove que es pensa que s’ha quedat vídua crida com una boja i s’abraça als veïns encara que siguin homes, cosa que es guardaria de fer en uns situació normal, i per això és tan difícil interpretar-lo en el seu punt just. És com la orada a la sal, que no et pots quedar just ni passar-te amb el forn. Per això és tan gratificant acollir experts com el Toni Servillo, no per fer la orada, sinó per dirigir i interpretar l’obra.

A més en aquesta ocasió hem tingut la sort de comptar amb el germà Peppe Servillo* en el rol de (també) germà a l’obra. Els seus gestos i silencis ha estat una meravella. La resta de l’elenc, tots amb nota alta. Aquesta peça ja fa temps que la volten pels millors teatres i la tenen mil·limetrada, amb una posada en escena minimalista amb quasi res a l’escenari, una il·luminació senzilla però sàviament administrada i un vestuari realment fastuós per tronat. La direcció del mateix Toni Servillo cum laude. Penso —perquè li he vist vàries coses— que avui és un dels grans directors de teatre europeus.

El Teatre Municipal de Girona —curiosament ficat dins el mateix Ajuntament— és una preciositat inaugurada al 1860. Crec que és l’únic teatre vuitcentista català que no ha sofert cap devastació, però al ser antic té el problema que certes localitats de segons quins pisos no tenen bona visió. A l’hora de comprar s’ha d’estar al lloro, o es pot patir. Fet aquest advertiment, acabar dient que hem assistit a una gran nit de teatre internacional. La tanda d’aplaudiments ha estat memorable.

*D’aquesta obra hi ha una gravació de l’any 1978 dirigida i interpretada pel mateix Eduardo de Filippo, i curiosament el paper de Carlo Saporito l’interpreta Luca de Filippo, el seu germà en la vida real, com en el cas d’avui. Es nota que a Itàlia la famiglia és molt important, sinó vegeu la peli de l’Ettore Scola d’aquest mateix títol, però ara ja me’n vaig massa per les rames. Jo parlant d’Itàlia no acabaria mai.