Estació Terminus

ESTACIÓ TERMINUS

(al Mercat de les Flors)

Continuo amb el Grec, aquesta vegada al Mercat de les Flors on he vist Estació Terminus, una obra escrita a quatre cervells i vuit mans, la qual cosa pot semblar un excés, però és el que hi ha: Albert Mestres, Magda Puyo, Ramon simó i Anna teixidó son els autors i Puyo i Simó l'han dirigit.

Entrem a la Sala Maria Aurèlia Capmany i ens la trobem amb una escenografia curiosa, sense butaques —tan còmodes que són—, un muntatge de mecanotubo que representa una estació de tren. Aprofitant aquesta estructura unes grades i al centre de l'espai dues o tres files de seients fetes amb el mateix material. Sí, realment sembla una estació de tren, i en moltes poblacions del món les estacions centrals porten aquest nom, el d'una divinitaat romana identificada amb els límits i les fronteres. Que hi passa en aquesta estació?

Segons el programa, "aquesta estació podria ser l'imatge d'una Europa en punt mort que sap que ha de canviar, però no sap ben bé cap on adreçar-se. Imatges i escenes, fragments de conversa i accions coreogràfiques ens permetran  recrear un seguit d'històries sobre un món que s'allunya de la utopia del humanisme". Doncs sí, pero...

El seguit d'històries hi eren però a mi m'han semblat inconnexes, i malgrat que potser algú em renyarà per dir això, no he entès res. Sí, he vist clar que els sis intèrprets han representat una pila de personatges que no estaven contents, que tenien problemes, amb la parella, amb el país i fins i tot amb el món, però m'he quedat igual.

Bé, igual no perquè les coreografies, els moviments corals, les aturades sobtades i tota l'estètica de l'obra m'ha agradat bastant tirant a molt, però, que passava? Els actors han recitat bé els seus papers, han actuat amb solvència i fins i tot han cantat bé, però... La il·luminació m'ha semblat bona i amb cops d'efecte interessants, però...

Com podeu veure, massa peròs dins una sola obra. La sala estava plena i el públic ha respost, jo diria amb certa fredor, però hem aplaudit força. Sempre s'ha de premiar l'esforç que fa la gent de teatre quan el fa entregant-se i oferint el millor d'ells mateixos.

Purga

PURGA

(a la Sala petita del TNC)

Sofi Oksanen és una escriptora finesa d'èxit que es va fer molt famosa amb la novel·la Purga, que com tantes ha estat adaptada al teatre. Tot i que als crèdits del programa no hi consta, tinc entès que la adaptació l'ha fet Ramon Simó, que també l'ha dirigit.

L'acció passa a Estònia —la mare de l'autora ho era—, país que fins l'any 1992 no va assolir la seva independència després de anys i anys convulsos en mans de suecs, russos, envaïts pels alemanys i altra vegada sota la bota soviètica. L'obra va amunt i avall continuadament, dels anys quaranta al 92. Comença en una zona rural  quan una dona vella troba al jardí de la casa on viu sola, a una noia jove que està fugint d'una xarxa de prostitució. Superada la desconfiança inicial l'acull. Com és que ha anat a parar allà? La vella és la seva tieta àvia, i això desencadena una sèrie de records i deslleialtats que van marcar la vida d'aquesta família.

Al meu entendre en aquesta obra s'han comés una pila d'errors. Per començar l'adaptador no ha tingut en compte que la majoria d'espectadors som poc coneixedors de les turbulències que ha viscut Estònia; és un país i una cultura que ens cauen lluny. Les anades avant i enrere no ens han ajudat gens, per molt que unes projeccions ens situaven en l'any de l'acció. Un altra error penso que ha estat ser massa explícit en les projeccions de les tortures, especialment la de la nena petita: penso que hi ha altres maneres de commoure i no cal ensenyar com el botxí separa les cames d'una menor per ... L'escenografia també m'ha semblat equivocada, massa gran, a tota amplada i no sé si a causa d'això l'audició era força defectuosa. No diré que els actors ho hagin fet malament, però tal com ho he vist jo, aquest cúmul d'errors ha fet que ningú es podés lluir.

Resumint-ho, no m'ha convençut; se m'ha fet llarga i pesada, però per altra banda m'ha donat la impressió que la novel·la deu ser molt potent, però no sempre és fàcil traslladar obre literàries damunt els escenaris. La Sala Petita del TNC —que per cert avui semblava una nevera— amb una entrada molt justeta i el públic ha premiat als intèrprets amb uns aplaudiments no massa entusiastes.

Per un sí o per un no

PER UN SÍ O PER UN NO

(a la Sala Muntaner)

Aquesta obra es va estrenar al 1982 a Paris i quatre ans després Flotats la va portar al Poliorama amb Puigcorbé de company d'escena. Jo no la vaig veure —devia estar a la lluna— i per tan no la podré comparar amb la versió que he vist avui.

Nathalie Sarraute és una escriptora francesa nascuda a Rússia, una autora destacada per pertànyer al Nouveau Roman, un corrent avantguardista molt influent en el món artístic francès amb noms tan importants com Alain Robbe-Grillet. Michel Butor... —com a exemple el director de cinema Alain Resnais mort abans d'ahir va adaptar L'any passat a Marienbad de Robbe-Grillet—.

Per un sí o per un no és una obra breu, menys d'una hora, d'aquelles de diàleg, poca acció i escenari únic. Tracta de dos amics de tota la vida que ara, ja a la maduresa, se'n anat distanciant. Perquè? Això és el que vol esbrinar un d'ells i per aquest motiu visita al company que viu sol al seu petit apartament, reclòs en la seva intimitat i disfrutant de plaers senzills: un got de vi i escoltar música. De seguida veiem que el company és un home obert que es relaciona amb facilitat, un triomfador, que li pregunta el perquè del seu distanciament. El taciturn no li vol dir, però finalment s'hi veu obligat i li explica la vegada que davant d'un petit triomf l'extrovertit li va replicar amb un "està bé... això" que a l'altra li va semblar lleugerament despectiu pels punts suspensius imaginares que separaven les dues paraules.

I així, amb aquesta bestiesa —que en realitat no ho és tan perquè van sortint coses i coses— l'autora fa una dissecció dels dos personatges amb un joc dialèctic brillant sobre dues maneres de viure. Ramon Simó ha fet una direcció molt acurada, sense exageracions —l'obra no crec que les suportés— i farcint-la de llargs silencis que deien tan o més que les paraules. Lluís Soler i Xavier Boada han estat magnífics. Ha destacat Soler, però ja hi estem habituats doncs la seva poderosa veu ja s'imposa damunt l'escnari.

Escenografia senzilla, només dues butaques i il·luminació correcte perquè és una obra en que solament ha de destacar el diàleg, les paraules. La muntaner força plena; és la última setmana, però encara teniu temps fins el diumenge 9 per veure-la. Forts aplaudiments que han fet sortir als actors repetides vegades a saludar.

Ball de Titelles

BALL DE TITELLES

(a la Sala Petita del TNC)

Ramon Vinyes va ser conegut gràcies a que el va esmentar Gabriel García Márquez a Cien Años de Soledad (1967) com el sabio catalán. Vinyes va viure molts anys a Barranquilla, Colòmbia i allí es van conèixer amb en Gabo que va quedar impressionat pels coneixements del de Berga. Jo d’aquest autor només he llegit un recull que l’any 2000 va editar Columna: Tots els Contes, bons per cert. Per això sospito que el que hem vist avui a la Sala Petita del TNC ha estat potinejat, perquè dir que ha sigut dolent és ser benèvol.

L’obra comença la Nit de Nadal en el bordell del poble, lloc on fan cap les forces vives de la població, clients habituals, polítics, el notari... tots van compareixent de bona hora o després d’assistir a la missa del gall. Naturalment hi ha la mestressa, les meuques, el palanganero... i de sobte se senten uns trets al carrer i després d’un batibull fan entrar un noi ferit... un noi amb ales. És un àngel?

Aquest podria ser un molt bon començament, però ja d’entrada els personatges apareixen fent el ruc exageradament, i fer el ruc damunt d’un escenari és molt perillós. L’escenografia de Quim Roy molt bona, el vestuari de Mariel Soria, excel·lent i la il·luminació crec que un pel fluixa; doncs que ha fallat? Tota la resta: el plantejament, la direcció i fins i tot el càsting. Crec que Ramon Simó no ha estat encertat. La Sala Petita de petita no ho és tan i alguns dels actors  no col·locaven suficientment bé la veu per que se’ls entengués a partir de la fila 8.

Mitja entrada justa i aplaudiments encara més justets. Juraria que el públic no ha sortit massa satisfet. M’ho corrobora que al final de l’espectacle hi havia col·loqui amb tota la companyia, però la majoria hem desfilat cames ajudeu-me i no ens hem quedat. Em temo que eren més a la platea que a pati de butaques.

              Acabo amb una reflexió perquè he sortit un pèl emprenyat. Sé que no és fàcil endevinar-la, però em pregunto: com es gasten els calés al TNC? L’obra d’avui tenia 19 actors en escena, àngels que apareixien volant des del cel, una escenografia fastuosa... Tot això està molt bé, però penso que l’experiment de recuperar un autor que “potser” ja no és vigent (i ho poso entre cometes) s’hauria pogut fer gastant menys pasta, una tela que és de tots perquè és un teatre públic, i de calé hi ha el que hi ha i s’ha de repartir. Sé que em poso en terreny pantanós però, com és que espais com la FlyHard amb muntatges senzills i imaginatius estan arrasant i costa Déu i ajut trobar  una entrada?

COPENHAGUEN

(a la Sala Petita del TNC)

          Les persones, per comoditat i posar-nos les coses fàcils, tenim tendència a encasellar i una vegada ho hem fet ens que-dem tan panxos i i més contents que déu. Exemple: Michael Frayn és autor teatral anglès que escriu obres divertides i enginyoses com “Pel davant i pel darrera”, punt. Doncs aneu a veure Copenhaguen i ja m’ho explicareu.
          Copenhaguen arrenca d’un fet real, l’encontre al 1941 de dos premis Nobel de física, un danès i l’altra alemany, en temps professor i alumne, i planteja un problema moral: fins a quin punt la ciència es pot posar a les ordres d’un govern que ha organitzat una tangana tan bèstia com una guerra mundial?

          L’enfoc és molt hàbil, ja que no explica la trobada quan va passar si no molts anys després quan els protagonistes ja estan morts, o sigui que és una reunió “virtual” que té l’avantatge de poder anar endavant i endarrere, rectificar les posicions, tornar-ho a provar... Tot en presència del testimoni de la dona del científic danès que li feia de secretària mecanògrafa i ara de testimoni.

          El text és realment brillant, amb un discurs molt ben estructurat que, tot i parlar de mecànica quàntica, el principi de la incertesa i la interpretació de Copenhaguen, es fa entenedor; es fa entenedor d’aquella manera que mentre ho exposen ho vas seguint, tot i que després ets incapaç d’explicar-ho. La interpretació és brillant; no es pot dir quin dels tres actors ha estat millor, si la Rosa Renom, en Lluís Marco o el Pere Arquillué, tots tres nota alta, com sempre gràcies al director, en aquest cas Ramon Simó. L’escenografia encertada: una tarima de la que se’n feien sortir uns mòduls com a mobles i res més. Bona il·luminació. Tot i la seva durada de dues hores i quart, se m’ha fet curta.

          La Sala Petita del TNC plena i els aplaudiments del públic han obligat als actors a saludar repetides vegades. Llàstima que aquesta obra no s’ha editat. A alguns ens hauria agradat llegir-la després de la funció.