ROSTOLL CREMAT

ROSTOLL CREMAT

(al Mercat de les Flors)

Avui Toni Gomila ens ha regalat amb una joia: Rostoll Cremat. En la seva versió de dramaturg, el de Manacor ha fet una crítica a la indústria del turisme i l’oci en la societat occidental, de la merdosa, depredadora i destructora indústria turística —que a Mallorca han patit en primera persona—, i ho fa pouant en les rondalles mallorquines de tan bona tradició i que ell tan bé coneix. L’obra escollida és la d’en Joanet de la Gerra —de l’aplec de rondalles mallorquines d’en Jordi des Recó, de mossèn Alcover—. Què faríem sense mossèn Alcover?

I què li passava al Joanet de la Gerra? Doncs que vivia amb la seva dona i set fills en una barraca, i com que un dia els va caure una llavor de fava que va germinar i créixer i créixer fins el cel (història recurrent en molts contes) la dona d’en Joanet li va demanar que s’hi enfilés  i demanés al cel (mitjançant Sant Pere) millores per a ell i la seva família.

L’obra té dues parts, sense descans, però dues parts molt ben diferenciades: la primera el conte d’en Joanet i la segona la “tesi” sobre la destrucció de la illa. Dir que la primera és divertida és poc, a més ha aprofitat per donar-hi pinzellades i referències a obres del teatre universal; la dona, ambiciosa que l’obliga a emparrar-se a la favera per demanar millores al cel, és lady Macbeth, quan demana que el facin metge, a la seva dona metgessa i als fills metjons, es refereix a Astrov de l’Oncle Vània, més endavant ens trobarem amb Stockmann d’Ibsen, i així endavant i endavant. Impagables les converses explicant quan Chopin (Txopeng, corretgia la filla) voltava per l’illa amb aquella torti vestida d’home...

Possiblement la segona part, on la filla exposa la tesi sobre la destrucció del paisatge i la bona vida calmada i tradicional de l’illa s’hagi allargat en excés; una petita retallada no li hauria anat malament, però penso que la peça li ha quedat rodona al Gomila.

Bona direcció d’Oriol Broggi i molt bé l’equip d’actors que han anat donant vida a tots els personatges. Als que ens agrada el parlar de ses illes, hem gaudit de la immersió, tot i que en alguns moments hem passat dificultats per entendre el que ens explicaven, però penso que això té de bo una llengua: la seves varietats dialectals, que proporcionen una riquesa impagable en front a la uniformitat.

M’atreveixo a dir que és una de les peces bones d’aquest Grec que no ha destacat per ser memorable. Al festival només es veurà dos dies, però em sembla que no m’equivoco dient que els que no la veureu ara, la podreu recuperar a la propera temporada.

Estació Terminus

ESTACIÓ TERMINUS

(al Mercat de les Flors)

Continuo amb el Grec, aquesta vegada al Mercat de les Flors on he vist Estació Terminus, una obra escrita a quatre cervells i vuit mans, la qual cosa pot semblar un excés, però és el que hi ha: Albert Mestres, Magda Puyo, Ramon simó i Anna teixidó son els autors i Puyo i Simó l'han dirigit.

Entrem a la Sala Maria Aurèlia Capmany i ens la trobem amb una escenografia curiosa, sense butaques —tan còmodes que són—, un muntatge de mecanotubo que representa una estació de tren. Aprofitant aquesta estructura unes grades i al centre de l'espai dues o tres files de seients fetes amb el mateix material. Sí, realment sembla una estació de tren, i en moltes poblacions del món les estacions centrals porten aquest nom, el d'una divinitaat romana identificada amb els límits i les fronteres. Que hi passa en aquesta estació?

Segons el programa, "aquesta estació podria ser l'imatge d'una Europa en punt mort que sap que ha de canviar, però no sap ben bé cap on adreçar-se. Imatges i escenes, fragments de conversa i accions coreogràfiques ens permetran  recrear un seguit d'històries sobre un món que s'allunya de la utopia del humanisme". Doncs sí, pero...

El seguit d'històries hi eren però a mi m'han semblat inconnexes, i malgrat que potser algú em renyarà per dir això, no he entès res. Sí, he vist clar que els sis intèrprets han representat una pila de personatges que no estaven contents, que tenien problemes, amb la parella, amb el país i fins i tot amb el món, però m'he quedat igual.

Bé, igual no perquè les coreografies, els moviments corals, les aturades sobtades i tota l'estètica de l'obra m'ha agradat bastant tirant a molt, però, que passava? Els actors han recitat bé els seus papers, han actuat amb solvència i fins i tot han cantat bé, però... La il·luminació m'ha semblat bona i amb cops d'efecte interessants, però...

Com podeu veure, massa peròs dins una sola obra. La sala estava plena i el públic ha respost, jo diria amb certa fredor, però hem aplaudit força. Sempre s'ha de premiar l'esforç que fa la gent de teatre quan el fa entregant-se i oferint el millor d'ells mateixos.

El Ball

EL BALL

(al Mercat de les Flors)

Al cicle Circ Ara Mateix que s'està fent al Mercat de les Flors se'ns han ofert algunes joies sota l'epígraf "Peces Curtes" com El Ball, una meravella de Baró d'Evel Cirk Cie. Es una peça escrita el 2004, la primera del duo francocatalà format per Camille Decourtye i Blai Mateu Trias. Un bombó que a més es va poder veure gratuïtament sota la magnífica cúpula del Mercat.

Una noia sembla que està esperant algú, potser el seu amor? No arriba. Per l'escala del Mercat baixa parsimoniosament un noi totalment vestit de blanc, travessa el públic que forma la rotllana i s'acosta a la noia que de moment no el veu. Quan s'adona de la seva presència s'aparta, però el xicot se li torna a acostar. No es diuen res, però es miren als ulls; el noi acosta la cara a la de la noia, però ella no el vol, i així, lentament, amb moviments elàstics, semblant a un ball es van agafant confiança —o potser és desig— i mica en mica van interactuant fins a formar una dansa.

No m'allargo més; és el que hi vaig veure jo i potser algú altra hi va apreciar una altra història, però aquesta és la meva i vaig quedar embadalit. Va durar dotze minuts i per mi encara hi seria. Va ser màgic, espectacular, perfecte... no m'allargo més perquè encara ho espatllaria.

Intarsi

INTARSI

(al Mercat de Les Flors)

El cicle Circ Ara Mateix que s'està fent al Mercat de les Flors ens dona una visió contemporània del circ que s'està fent "ara mateix" al món. Sembla que he fet un bucle amb les paraules, però espero que se m'entengui, perquè opino que se'ns dona una visió molt diferent del circ de la meva infantesa, un circ de carpa on sortien lleons, tigres i elefants passejant-se per l'arena, avorrits, tirant-se pets i empudegant als espectadors de les primeres files.

Fa uns dies vaig comentar Le Vide i avui em toca fer-ho de Intarsi, espectacle de la companyia EIA que —segons diu el programa de mà— té l'objectiu de "fer riure pensant" o "fer pensar rient". Bé, tampoc cal fer molt cas del que es diu als programes, però sí del que fan els acròbates que ho donen tot davant els espectadors.

L'espectacle comença mentre el públic es va acomodant. Hi ha una perxa xinesa al centre d'una mena de rotonda elevada. Un xicot sembla que fa exercissis d'escalfament, saltant i enfilant-se a la perxa d'una manera increïble. De sobte apareixen tres persones més i, de manera agressiva, li comencen a desmuntar la parada formada per mòduls, en una mena de baralla acrobàtica, i amb coreografies molt calculades. Els mòduls tenen diferents formes i serveixen per fer plataformes elevades, trampolins per projectar salts i tota mena de moviments. Dels quatre acròbates, dos tenen una resistència i precisió realment notables.

"Pensem en el públic com a acompanyant i no com a espectador, convidant-lo a impregnar-se del nostre imaginari des de l'entrada a la sala i oferint la possibilitat d'identificar-se en la successió d'estats d'ànim que composen el nostre viatge", diu també el programa de mà, però jo em considero maldestre i una mica primari, i tantes coses em costa molt de veure-les.

Penso que sense un espectacle del tot rodó, té un bon ritme i una execució més que correcte, on els acròbates demostren una forma envejable i bona coordinació entre ells. El públic que pràcticament omplia la sala va aplaudir amb ganes.

Le Vide

LE VIDE

(al Mercat de les Flors)

Segons explica Homer  a l'Odissea, tot i que no aclareix el motiu,  Sísif va ser castigat per sempre a empènyer una enorme pedra amunt per la vessant d'una muntanya, però abans d'assolir el cim, la pedra sempre rodava muntanya avall i Sísif tenia de tornar a començar, i així una i altra vegada. Sembla un càstig horrorós perquè és absurd i a més no hi ha esperança ni final... però Camus, el premi Nobel, no ho veia així. Ell veia a un Sísif feliç perquè quan dominem un procediment, un art, aquest ja està obsolet, en canvi la ètica de Camus és la ètica de la lluita, de l'esforç i la revolta. Haig de dir que jo no comparteixo aquesta opinió. A mi, amb els meus pulmons, em fan empènyer un pedruscall muntanya amunt per tota l'eternitat i em donen molt pel sac, però vull aclarir que jo no sóc premi Nobel.

Le Vide (el buit, en català) és un... una... diguem que és un espectacle... de circ. També podríem dir que és una reflexió filosòfica, però ara ens tornaríem a embolicar am els Sr. Camus, o sigui que deixem-ho en un espectacle de circ. I perquè de circ i no teatre? Doncs... perquè s'ha fet al Mercat de les Flors en una escenografia circular que recorda la carpa d'un circ, i perquè aquests dies s'està fent el cicle "Circ d'Ara mateix", i perquè si no toquem més la pera amb preguntes podré acabar la ressenya.

Entrem a la sala MAC del Mercat i ens trobem una graderia circular i al centre un espai del que veiem penjar unes cordes des de l'alt sostre. Un actor (?) està assajant i provant aquest material. S'emparra, com si fos fàcil, només amb la força dels braços. Sembla que prova el material. Al centre de la rodona, just sota una de les cordes, hi ha una mena de cadafal fet amb matalassos, una mena de protecció. Comença l'espectacle, s'encenen els llums i l'atleta es comença a emparrar per la corda que hi ha sobre la vertical del cadafal. El seu col·lega (té un col·lega) comença a tocar el violí. De sobte, quan ja està molt amunt de la corda, aquesta es despren del sostre i corda i atleta cauen damunt el llit de matalassos. L'actor s'aixeca i ni s'immuta. Mira al cel. on estava enganxada la corda, però no diu res. Lentament observa que hi ha més cordes penjades i decideix traslladar el cadafal sota la vertical d'una altra corda. Això li pren molt de temps, però ell no té pressa. Quan ho te muntat, es torna a emparrar... i li passa el mateix: cauen ell i corda, i així —amb variants: cordes que es parteixen soles, cordes que es desenganxen...— tota l'estona, però ell no s'immuta. És un clown mut que té una feina a fer i la fa.

Sí, estem davant d'un nou Sísif que resta impàvid, que no es queixa, ni plora ni deplora el que li passa; un Sísif que està per la feina sense dir ni mu, i va a la seva: emparrar-se per la corda i arribar al cim sense que tot se'n vagi altra vegada avall. Una idea brutal portada a bon fi d'una manera magistral. Mentrestant l'ajudant fa de tot: toca el violí, ens projecta subtítols en català explicant que Sísif és feliç... i finalment ens penja un cartell on ens indiquen la sortida. Sí, ho hem entès, nosaltres podem marxar perquè l'espectacle s'ha acabat, però la feina de Sísif no. Mentre quedi un sol espectador, ell provarà d'emparrar-se i aconseguir el punt més alt. Res més, així de senzill.

Espectacle magnífic de Fragan Gehlker, Alexis Auffray i Maroussis Diaz Verbèke, performance gens convencional que et deixa bocabadat per l'exactitud de la producció, però principalment per la idea i la manera de portar-la davant el públic, que reacciona incrèdul davant la inventiva dels autors. Bravo!!!

Kokoro

KOKORO

(al Mercat de les Flors)

Jo de dansa hi entenc molt poc, quasi gens. Vaig a veure alguns espectacles, tot i que no sóc un habitual del Mercat de les Flors, però penso que és molt important cuidar aquesta part de la cultura, de la que per altra part tenim molts bons representants al panorama europeu, potser més valorats a fora que a dins, però Catalunya, mal ens pesi, encara formem part d'aquesta Espanya en la que nadie es profeta en su tierra (Sant Lluc, 4, 24, més o menys)

Dit això només afegiré que de l'espectacle Kokoro no he entés res. Tampoc estic segur que fes falta entendre-ho, però en la meva ignorància no m'atreveixo a pontificar. Si diré que m'ha semblat fascinant i que, sense entendre-hi, m'atreviria a dir que els quatre ballarins són uns excel·lents executors.

La música m'ha semblat interessant per "estranya" i la il·luminació superba. No puc afegir-hi res més; seria especular sense tenir prou coneixement del tema.

Però ben pensat sí hi afegiré una cosa. Sense haver entès res, estic content d'haver-hi anat. És bo fer descobriments i veure que la cultura no té límits, que sempre hi ha un més enllà i si un dia caiem en la tentació de pensar que ja en sabem molt, rebre la plantufada  de veure que en sabem molt poc és saníssim. Gràcies Laly Aiguadé.

Aquil·les o l'estupor

AQUIL·LES O L'ESTUPOR

(al Mercat de les Flors)

Amb aquesta obra he  dit bye bye al Festival Grec d'aquest any. Ha estat un Grec intens, al menys per a mi, i m'atreviria a dir que un dels bons Grecs dels últims temps, i per això em sap greu que el meu acomiadament hagi estat amb una de les funcions més fluixes, des del meu punt de vista, de tot el mes. Avui la crítica serà curta, ja que no sé massa que dir.

Segons el programa de mà, Aquil·les i Helena es van entrevistar durant la guerra de Troia i es van enamorar malgrat ser un amor impossible, doncs l'obra neix a partir d'aquesta trobada, amb un muntatge poc convencional que fon les possibilitats expressives de la dansa, la música i la interpretació dramàtica, amb notes d'humor... Vale.

Jo tot això no ho he vist, o ho he vist una mica esbiaixat. El recitat de Quimet Pla de la primera part, m'ha semblat un pèl estripat i el de la segona una mena de còpia de les traduccions que feia Carles Riba dels clàssics grecs per la Bernat Metge. Tot força desequilibrat. La dansa, moderna o millor contemporània, força repetitiva i la música francament pesada: el saxo només ha fet sorolls i l'altre instrument era una mena de zamfona, giny de l'edat mitjana d'una simplicitat ... doncs del segle X.

Per acabar-ho d'espatllar, l'espectacle que havia de durar 90 minuts s'ha allargat a més de cent. Fa de mal dir si la pila d'actors i ballarins ho han fet bé o malament; quan les coses es fan pesades costa ser objectiu. La sala Maria Aurèlia Capmany a la meitat. Aplaudiments de compromís.

La Vois Humaine

LA VOIX HUMAINE

(al Mercat de les Flors)

Jo sóc de l'any 40 i per tant el meu "despertar" intel·lectual es produí cap al últim terç dels cinquanta. Aleshores Espanya era un desert cultural i, al menys a Catalunya, sempre miràvem cap a França, que ja bullia de moviments trencadors de tota mena i en tota mena  de disciplines. Naturalment Cocteau formava part de la partida. Encara recordo que en un cineclub ens van passar Le Testement d'Orphée i acabada la projecció quasi tot aquell "jovent inquiet" fèiem que sí amb el cap en silenci sense gosar dir res. La majoria havíem anat a col·legi fins els quinze anys... Però alguna cosa ens devia quedar. Faig aquest preàmbul perquè en el meu imaginari Cocteau està a la part dels "una mica pesats".

La Voix Humane és de Cocteau, i és una text important i possiblement per l'any en que va ser escrit (1930) força trencador. La posada en escena de la versió que ens ha ofert els de Toneelgroep capitanejats per Ivo Van Hove penso que ha estat encertada. La  gran finestra de vidre de l'apartament d'un edifici alt, possiblement un gratacels, ens mostra a la protagonista parlant per telèfon amb el seu amant que l'acaba de deixar. Els espectadors estem al edifici d'enfront, a curtíssima distància; som uns voyeurs d'excepció que també podem escoltar. Fins aquí un 10.

Doncs perquè no m'ho he acabat de creure? Perquè se m'ha fet un pèl pesada i m'he avorrit una miqueta? D'entrada l'escena inicial amb els encreuaments de línies, fallades de connexió i talls en la conversa, avui són prehistòria, i considero que estàvem avui perquè la noia tenia un mòbil endollat a mà. Tampoc m'ha convençut l'actuació de Halina Reijin, no perquè ho fes malament, sinó per com li han fet fer el paper. A moments, pel desesperada que estava per la ruptura, m'ha semblat que s'ho prenia a la lleugera. També s'ha de dir que un text extrem així —l'obra acaba com acaba— possiblement perdi amb la sobretitulació. Les tragèdies quan millor t'arriben, al menys a mi, són en llengua materna.

En fi, no m'ha emocionat especialment. La Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat, plena i gran part del públic ha proclamat el seu fervor amb forts aplaudiments, crits de bravo i posades dempeus, però això a les estrenes ja acostuma a passar. En canvi, a la sortida jo només he sentit comentaris no excessivament favorables. Potser com ha dit més d'un espectador, en un espai molt més petit l'obra hauria guanyat molt. Dia 1 de juliol, el Grec ha engegat a tota màquina. Demà més. Jo aniré a veure a La Veronal, o sigui que see you soon.

Bleu

BLEU

(al Mercat de les Flors)

El que he vist avui al Mercat de les Flors no sabria dir si és un espectacle de dansa —que sí— o una performance de projeccions lumíniques videogràfiques —que també— o de videomapping —ves a saber—, però sí sé que és un espectacle captivador, d'una qualitat excepcional amb forta interacció del públic infantil, tot i que l'espectacle és molt adequat per espectadors dels 4 als 90 anys.

De seguida ens adonem que estem al mar, segurament la mediterrània que és "el nostre" mar —mare nostrum el van batejar els romans—; el mariner o pescador que veiem tibant una corda o una xarxa ens ho diu ben clar. I apareix una fada, una sirena o una nimfa, m'és igual i deixa anar una perla lluminosa, i mentre el mariner dorm el cobreix amb un mantell màgic que farà que d'ell surtin coses meravelloses amb vida pròpia, tot efectes de llum preciosos.

A partir d'aquí, el mariner busca canalla entre els espectadors i se'ls emporta com si fos un flautista d'Hammelin al centre de l'escenari i els fa jugar i empaitar estrelles de mar i peixos que "estan vius" gràcies a una tècnica meravellosa i un equip de tècnics que fan miracles. El moment en que el terra de l'escenari és sorra de platja, la canalla armats d'uns bastons dibuixen damunt l'arena i unes onades lumíniques de color blau envaeixen la platja talment com ho fan les onades i esborren els dibuixos, és de traca i mocador. Mentrestant la nimfa va dansant al voltant de tots.

Jo ja he passat la setantena i estava bocabadat. Si a això hi afegim que tenia els meus néts més petits jugant amb aquells peixos de ficció, us podeu imaginar que em queia la bava. A tota aquesta excel·lència hi hem d'afegir una música adequadíssima, difícil, electrònica, però que encaixava a la perfecció en aquest món oníric i màgic.

No és fàcil muntar un espectacle que valgui per un target tan extens que va de avis i pares a néts, però els de Compagnia TPO ho han aconseguit amb escreix. Francesco Gandi i Davide Venturini com a directors artístics, i Martina Gregori i Daniele Del Bandeca interpretant les coreografies de Anna Balducci ens ha fet tocar el cel amb les mans. Consulteu la cartellera perquè encara us queden alguns dies per anar-hi i portar-hi la canalla, si en teniu, i si no, també.

Too Late!

TOO LATE! (ANTIGONE) CONTEST #2

(al mercat de les Flors)

Enrico Casagrande i Daniela Nicolò son dos actors que han escrit i interpreten TOO LATE (ANTIGONE) CONTEST #2, una obra de Teatre d’Agitació, que no sé ben bé que vol dir.

Segons el programa  es tracta d’un pare i la seva filla, un gos i el seu amo, un governant i un dissident... una al·legoria de l’agitació política i econòmica que viu el món actual que és, també, una reivindicació de la justícia i la humanitat.

Sort que el programa ens ho ha explicat perquè jo, que he estat atent tota l’estona, no ho he agafat; devia tenir la neurona adormida. També ens expliquen  que aquesta parella s’ha preguntat si era possible reescriure la tragèdia de Antígona en ple segle XXI. Si aquesta reescriptura és el que hem vist avui, els contestaria que sí que és possible, però que no s’haurien d’haver molestat.

En una cosa han estat encertats: fer-la durar només 55 minuts.

Insomni

INSOMNI

(al Mercat de les Flors, dins del NEO)

Tot i saber que el NEO no és un festival de teatre clàssic, aquesta obra resulta un pèl “rara”, però intentaré explicar el que he comprés.

En un ambient molt fosc, hi ha un xicot assegut davant d’una taula, d’esquena al públic. Amb una mini-videocàmera va gravant el que fa (amb una resolució penosa) i ho projecta en una pantalla. Només se senten sorolls i una música inquietant. Al cap d’una estona s’apaga la poca llum i en un moment reapareix el noi, ara assegut davant una altra taula, ara de cara al públic. Està menjant sopes d’un plat buit i bevent vi a morro d’una ampolla també buida. No diu ni piu, obsessionat en la impossible pitança.

El noi no pot dormir (d’aquí ve el títol) perquè viu en una merda d’apartament situat en un soterrani humit, amb poca llum, a tocar d’una línia de metro a jutjar pel soroll que se sent continuadament. Els seus pares han mort tots cinc recentment en un accident d’autobús del Imserso i la seva xicota l’ha deixat al descobrir que té episodis continuats d’impotència i halitosi persistent. Tampoc ha sigut agradable assabentar-se que el que considerava millor amic s’ha afiliat al Partit Popular i assetja sexualment a la seva germana invàlida. Com que no sap que fer i no pot contar cabretes per adormir-se perquè al ser tot tan fosc no les veu bé i es descompta, opta per menjar sopes d’un plat de llauna escrostonat, però descobreix, amb horror, que no en té (d’escudella) però ell és tossut i decideix menjar-ne igualment, això sí, amb el plat buit, sense sopes.

S’adona que menjar brou amb una cullera quan al plat no hi ha res és un problema, però pensa, erròniament, que la dificultat és tenir només una cullera i per això obre un calaix de la taula i treu una dotzena de coberts més. Els escampa damunt la taula i els compte, però per manca d’una bona il·luminació li passa com amb les cabretes, s’entrebanca i es descompte; torna a començar, però es torna a descomptar. S’emprenya i les llença a can pixa, però de seguida es penedeix, torna a obrir el calaix i en treu una altra dotzena i torna a repetir la operació de contar-les.

Aleshores passa una cosa que no vaig entendre i potser per això vaig perdre una mica el fil; ell continua fent moviments convulsius bevent vi a morro i menjant sopes , però no pujc assegurar amb quina de les tretze culleres. En aquest lapse que m’he despistat, treu una pila d’ampolles d’un altre calaix, entre elles una que sembla d’anís del Mono, per les estries, però tampoc he captat el que realment passa, ni si això del mono té algun significat ocult, o fa referència a una antiga addició a substàncies alcaloides, però mentre intentava seguir la trama es van tancar totalment els llums i el públic es va posar a aplaudir. S’havia acabat.

No tinc clar si tothom ha entés el mateix que jo, doncs l’actor, el molt puta, per no equivocar-se no obra la boca en tota l’estona i, siguem clars, així no hi ha cristo que segueixi el fil de les coses i després fer la ressenya, o sigui que... això.

Maquinofòbiapianolera

MAQUINOFÒ-BIAPIANOLERA

(al Mercat de les Flors, dins del NEO)

En Carles Santos no és un creador convencional i els Cabo San Roque tampoc, i per això no és d’estranyar que al començar el seu espectacle, el teló en contes d’apujar-se, caigui a terra. Comencem bé!

Al escenari hi veiem un magnífic piano de cua Stenway a l’esquerra i una gran màquina ensenyant els budells que ocupa la resta de l’espai: és l’Orquestra Mecànica de la França Xica, un robot mecànic que emet tota mena de sons. Al seu interior hi ha de tot, trossos d’instruments, tubs de tota mena, matrassos de laboratori plens de líquids que fan unes bombolles xulíssimes, restes de pianos, llums, xemeneies d’estufa, més tubs, cintes de colors, timbals, tambors, un bombo, manxes que semblen de respiració assistida d’una UCI, mig violoncel... i tot això sona, i com sona!

Comença el concert i en Santos ataca les tecles amb un ostinato d’alt voltatge; la màquina s’hi afegeix i comença el principi del que serà “una gran amistat”. Els tres components del Cabo també s’hi afegiran, ja sigui manipulant la Bèstia, ja sigui amb guitarres, percussió i acordió. De tan en tant es planten davant del públic i canten-diuen coses incomprensibles en les que també participa el pianista sense deixar de tocar; què diuen? és igual, tot forma part de la performance.

La música és espectacular, molt potent, difícil, de vegades tremendament repetitiva, però mil·limetrada. Carregada de tensions i assonàncies, fins i tot percussions a cops de tapa del piano, però molt ben estructurada. La Màquina de vegades és protagonista i de vegades acompanyant, però ambdós s’entenen molt bé.

Crec que Carles Santos és com Picasso. A partir d’una formació impecable, una vegada assolida la excel·lència, deixa anar la seva creativitat i ja no hi ha qui l’aturi. Porta cinquanta anys innovant i em dona la impressió que té corda per a estona.

Els Cabo San Roque són molt més joves, només porten deu anys en aquest món, però ja fa dies que ensenyen les seves capacitats, i habilitats constructives. No és d’estranyar que s’hagin trobat amb el de Vinaròs. “Ajuntar-se el pa i la gana”, en català, s’utilitza per indicar que dos es troben per fer maleses; doncs els Cabo i el Santos en fan, i tan si en fan de maleses, però excel·lents.

             Aclariment: els sons que emet la màquina diabòlica, avui amb la tecnologia existent es podrien reproduir perfectament amb un o dos sintetitzadors ben programats, però aleshores no hi hauria espectacle i MAQUINOFÒBIAPIANOLERA, principalment és un gran espectacle, que la gent que érem al Mercat de les Flors hem agraït amb aplaudiments sincers.

ESPERANT GODOT

(al Mercat de les Flors)

     Una vegada més no ha arribat, però això no és cap novetat, ja que fa quasi seixanta anys que se l’espera. (Tot) Esperant Godot s’ha estrenat avui al Mercat de les Flors dins el Festival Grec.

     D’aquesta peça de Beckett ja s’ha dit pràcticament tot i l’únic que se m’acut afegir és que és una llàstima que una vegada vista no se’ns esborri de la memòria per poder-la veure una altra vegada, més endavant, com a obra nova, i així tornar-nos a sorprendre.

     Joan Ollé ens ha ofert una versió molt fidel i ben dirigida, si fem excepció de l’actuació d’Enric Majó, que de tan en tant se li “escapava”. Joan Anguera “Vladimir” i Ivan Benet “Estragó” han estat molt bé ens els respectius papers.

     La posada en escena correcta i clàssica, amb el seu arbre que al segon acte comença a treure fulles. Potser hauria preferit un terra menys de cartró-pedra, un terra més àrid i polsós. La il·luminació molt bona de Lionel Spycher, així com el vestuari de Miriam Compte.

     La sala plena i el públic content ha aplaudit a gust.

     P.D. No hem pogut aclarir si Godot és Déu, tot i que jo crec que sí. Entre el nom (God) i que l’únic personatge que l’ha vist, el nen que fa de missatger, diu que porta barba blanca... i tothom sap que Déu, a més del triangle damunt el cap té la barba blanca.