PREUS ABUSIUS

(Bar de l'Auditori)

          La vida està molt cara, ens en adonem dia a dia, però de vegades te n’assabentes de manera violenta, com si et clavessin una bufetada. És el que em va passar ahir al bar de l’Auditori. Faltava més de mitja hora per començar la sessió de cinema-concert i vaig convidar a la meva parella a prendre una copa de vi.

          No vaig especificar marca perquè normalment en aquest bars de teatre tenen uns vins normals, ni massa bons ni massa dolents, i així era, però la sorpresa la vaig tenir a l’hora de pagar: 7,20€. Sí, set euros amb vint cèntims per dues copetes de vi! No vaig dir res i vaig pagar religiosament perquè no volia quedar malament davant de la meva parella, ja que aquella nit me la volia lligar, però redéu, set amb vint i encara no havíem fet res!

          Aquests tipus de bar són una mena de monopoli, ja que quan ets dins no pot triar; naturalment pots triar no prendre res, que és el que faré la propera vegada, em refereixo que només hi ha una oferta. És per això que crec que aplicar preus abusius perjudica la imatge de la empresa, en aquest cas l’Auditori. Crec que haurien de posar uns avisos ben grossos com els que porten els paquets de tabac: Compte, fer una consumició pot perjudicar seriosament la seva economia. 

EL CAVALLER DE LA ROSA

(Cinema i música a l'Auditori)

     Richard Strauss, junt amb el llibretista Hugo von Hofmannsthal, és l’autor d’una òpera còmica estrenada el 1911 anomenada Der Rosenkavalier, El Cavaller de la Rosa. Robert Wieine, un director de cinema contemporani de Strauss, es va enamorar de la història i la va portar al cel·luloide. En aquella època ja era un realitzador reconegut, cosa que li va permetre treballar sense límits pressupostaris, utilitzant decorats i vestuaris fastuosos, extres a cor que vols, un repartiment de luxe i, per acabar-ho d’adobar, que el propi Strauss adaptés la partitura de la òpera a la pel·lícula.

          Avui, a l’Auditori, hem assistit a una sessió difícilment repetible: una projecció del film amb l’audició en directe a càrrec d’orquestra simfònica com el dia de l’estrena a Viena el 10 de desembre de l’any 1925. La OBC, sota la batuta de Frank Strobel, ho ha fet possible.

          A la majoria de població li queda molt lluny el cine anomenat mut. Ha sentit, i possiblement vist, El Cuirassat Potenkim i poca cosa més. Als que ens interessa el cine en general ens el mirem i estudiem com la prehistòria del nou art, el setè. Tot i així, quan se’ns presenta una ocasió com aquesta quedem bocabadats pensant que algunes de les grans produccions s’estrenaven d’aquesta manera a les grans ciutats com Berlin o Nova York.

          Doncs avui hem sigut una gran capital de món. La OBC ha sonat molt bé (perdoneu la rima) i s’ha de tenir en compte que el Sr. Strauss no és fàcil d’interpretar. La sincronia del que apareixia a la gran pantalla i el que sonava a l’auditori ha estat perfecte i això, a més de fer “petar” bé a la orquestra, és mèrit del director. Una gran vetllada. Aplaudiments generosos i satisfacció general. Una bona nit. Llàstima que una part del públic, conscient que l’aparcament de la zona és una ratera, només d’encendre el llum abandona la sala a la carrera entre mig de les salutacions del director.