COPENHAGUEN
(a la Sala Petita del TNC)
Les persones, per comoditat i posar-nos les coses fàcils, tenim tendència a encasellar i una vegada ho hem fet ens que-dem tan panxos i i més contents que déu. Exemple: Michael Frayn és autor teatral anglès que escriu obres divertides i enginyoses com “Pel davant i pel darrera”, punt. Doncs aneu a veure Copenhaguen i ja m’ho explicareu.
Copenhaguen arrenca d’un fet real, l’encontre al 1941 de dos premis Nobel de física, un danès i l’altra alemany, en temps professor i alumne, i planteja un problema moral: fins a quin punt la ciència es pot posar a les ordres d’un govern que ha organitzat una tangana tan bèstia com una guerra mundial?
Copenhaguen arrenca d’un fet real, l’encontre al 1941 de dos premis Nobel de física, un danès i l’altra alemany, en temps professor i alumne, i planteja un problema moral: fins a quin punt la ciència es pot posar a les ordres d’un govern que ha organitzat una tangana tan bèstia com una guerra mundial?
L’enfoc és molt hàbil, ja que no explica la trobada quan va passar si no molts anys després quan els protagonistes ja estan morts, o sigui que és una reunió “virtual” que té l’avantatge de poder anar endavant i endarrere, rectificar les posicions, tornar-ho a provar... Tot en presència del testimoni de la dona del científic danès que li feia de secretària mecanògrafa i ara de testimoni.
El text és realment brillant, amb un discurs molt ben estructurat que, tot i parlar de mecànica quàntica, el principi de la incertesa i la interpretació de Copenhaguen, es fa entenedor; es fa entenedor d’aquella manera que mentre ho exposen ho vas seguint, tot i que després ets incapaç d’explicar-ho. La interpretació és brillant; no es pot dir quin dels tres actors ha estat millor, si la Rosa Renom, en Lluís Marco o el Pere Arquillué, tots tres nota alta, com sempre gràcies al director, en aquest cas Ramon Simó. L’escenografia encertada: una tarima de la que se’n feien sortir uns mòduls com a mobles i res més. Bona il·luminació. Tot i la seva durada de dues hores i quart, se m’ha fet curta.
La Sala Petita del TNC plena i els aplaudiments del públic han obligat als actors a saludar repetides vegades. Llàstima que aquesta obra no s’ha editat. A alguns ens hauria agradat llegir-la després de la funció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada