blocdenkbrota

ELS DOLENTS

(al Teatre de l'Ateneu d'Igualada)

En aquest món no es pot ser a tot arreu, a no ser que es tingui el do de la ubiqüitat, i jo no el tinc, cagumdena. Ho dic perquè de vegades se m’escapen coses que m’interessen de la cartellera de Barcelona, però després tinc la fortuna de que me les fan a Igualada, no sempre. És el cas de Els Dolents.

Shakespeare’s Villains de Steven Berkoff, enfant terrible del teatre anglès, és un monòleg molt bo basat en una idea brillant: ajuntar un gran número de “dolents” de les seves obres, i a fe que el bard se’n va inventar de malànimes. La dificultat estava en lligar-los tots i no trencar el ritme al anar de l’un a l’altra, i això l’autor ho va aconseguir. L’obra, a més, té moments molt divertits.

Comença fent una mena de catàleg de malentranyes. De Iago diu que és un dolent mediocre, a Ricard III el titlla de malvat genial (precursor de Bin Laden i fins i tot de Franco), Macbeth és un canalla al que encara li queden restes d’amor, Shylock un usurer, però compte! que avui seria un banquer respectable, Hamlet un assassí en sèrie... i així amb més de vuitanta fills de sa mare.

El text és brillant i la traducció de Màrius Serra diria que perfecte, doncs tot flueix d’una manera molt natural, res grinyola, fins i tot sembla que estigui escrit en pentàmetres iàmbics com ho feia el de Stratfford. Quan el recitat era texts fidels, trossos d’obres, una suau música d’acordió ens estava avisant que aquella part era “autèntica”.

Manel Barceló s’ha entregat al màxim, ho ha fet molt bé i recita com si fos fàcil. S’hi ha deixat la pell, doncs l’espectacle dura, o l’ha fet durar quasi dues hores. En alguns moments potser s’ha passat un pèl de pallasso, però això ja és filar molt prim. Bona direcció de Ramon Simó i la posada en escena, de monòleg: escenari pelat i quatre focus ben posats.

L’Ateneu no estava molt ple (és bastant gran) però ens hem trencat les mans aplaudint.