EL DARRER DIA DEL CAFÈ DE LA GRANOTA
(a La Seca Espai Brossa)
Hi ha dos escriptors catalans contemporanis que tinc
en la màxima consideració: Pere Calders
i Jesús Moncada —observeu que
l'ordre és alfabètic perquè no sabria quin posar davant de l'altra—. Dels dos n'admiro
el seu domini del llenguatge, la seva capacitat d'utilitzar un català
correctíssim, però a la vegada planer i que han destacat escrivint contes, que
és un gènere que m'apassiona.
Doncs M. Àngels Largo i Armand Villén
han agafat una sèrie de relats del Cafè de la Granota de Moncada i han bastit
una obra de teatre posant-se en la pell de l'Adelaida i el Fernando,
propietaris d'aquest cafè i situar-los en l'últim dia, abans d'abandonar el
poble per anar a viure "més munt" en el nou que els han construït.
Es tracta d'una obra de proximitat, amb
un muntatge escenogràfic senzill; una taula, dues cadires, unes maletes i un
munt de caixes de cartró retolades: vasos, plats... Com diu el títol és l'últim
dia del Cafè de la Granota. Demà el poble, Mequinença es començarà a inundar
per culpa de l'embassament de Riba-roja.
La peça comença amb la discussió de
l'Adelaida, dona de caràcter, rebesnéta dels que van obrir el cafè, amb el sergent
de la guàrdia civil que els apura perquè abandonin el local. Sota la mirada
acollonida del Ferran, el seu home, l'Adelaida li diu de tot al sergent,
l'insulta i es fica fins i tot amb el tricorni dient-li que porta un cagarro
damunt el cap; se n'en fot dient-li que és més curt que una escala de collir
melons... El guàrdia civil mai apareix en escena, està "al carrer",
darrera dels espectadors, o sigui que els insults ens els diuen a la nostra
cara. A partir d'aquí, la parella desnonada recorden anècdotes i situacions
viscudes al llarg de la seva vida portant el famós cafè.
La dificultat més gran en aquest tipus
de teatre és donar una continuïtat fluïda als diferents contes. En un llibre de
relats quan s'acaba una història, es posa un punt i final, es canvia de pàgina
i a la següent hi ha el títol del nou conte, però això al teatre no es pot fer,
i per això penso que els dos autors de la dramatúrgia —que també la representen—
han sigut hàbils "torejant" els enllaços entre les diverses històries.
També em sembla destacable l'accent del Baix Cinca que han utilitzat. No és
gens fàcil imitar la parla de les diverses regions, i penso que ells se n'han
sortit amb nota.
Conclusió: un espectacle àgil, divertit
i de vegades hilarant, però sense oblidar moments punyents i de crítica al
franquisme: "perquè han d'enderrocar les cases, fins i tot l'església si
ho han d'inundar? Aquestes màquines enrunant el poble és un afront, una
vergonya", i és cert, el poble el van arrasar com si els de ENHER
tinguessin por que els vilatans s'hi submergissin per tornar-hi a viure quan la
guàrdia civil hagués marxat. Molt bones interpretacions sota la direcció de
Xisco Segura.
Un espectacle recomanable del qual se'n
surt satisfet, i amb un valor afegit: et venen ganes de rellegir Moncada, i això
sempre és d'agrair. Espavileu-vos que només romandrà en cartell fins el dos
d'octubre, a la Sala Frégoli de la Seca Espai Brossa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada