31 de maig 2012

Shubertnacles Humits

SCHUBERTNACLES HUMITS
(al Lliure de Gràcia)





Avui m’ha passat una cosa que encara no m’havia passat mai: un espectacle d’en Carles Santos no m’ha agradat. No sé... em sento com si la meva dona m’hagués enganyat amb el butaner, aquell subsaharià tan eixerit que es passeja pel nostre barri carregant bombones a l’espatlla com si fossin coixins de plomes.
El muntatge, d’entrada, és atractiu. El Lliure de Gràcia amb una distribució peculiar; el piano de cua pren el lloc d’una part del pati de butaques i a l’altura de la tapa i en aquest nivell hi ha “l’escenari”, en part ocupat per una piscina poc profunda i en part per “l’altaveu”. Com a personatges tenim a la “directora” que en contes de conduir l’orquestra dirigeix l’altaveu; la “violinista” que fa el que s’espera d’ella, o sigui tocar el violí i “l’actriu” que també fa d’això, d’actriu. El Carlos Santos, assegut en una butaca de la primera fila fa d’espectador i de vegades, poc, molt poc, toca el piano.
De l’espectacle jo no he entès res; és trist, però és així. En salvo l’actuació de la Mónica Lòpez que, guapíssima i amb un vestuari impecable, ens ha fet una demostració d’expressió corporal realment impressionant.
El final de l’obra ha estat una mena de presa de pèl que fins i tot s’ha fet pesada. La directora, batuta en mà, dirigia els sis últims compassos de la simfonia. Finalitzada, es retirava, però l’altaveu, tossut, repetia els mateixos compassos i la directora retornava al seu lloc per tornar-los a dirigir... fins a 31 vegades, segons el meu veí de darrera que es veu que les ha contades.

            En fi, com va fer dir Billy Wilder a aquell personatge de la peli Some Like It Hot, ningú no és perfecte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada