Memento Park

MEMENTO PARK

(Opinió)

Una part de la història està escrita amb sang i l’altra amb veritats o mentides, depèn de que l’hagi escrit. Hongria no és diferent i n’ha passat de verdes i de madures. Va estar sotmesa una pila d’anys pels turcs -encara se’n troben referents, com els banys– i la última vegada per la ideologia comunista. Els va fallar la revolta de l’any 1956 però finalment amb la ensulsiada de la URRS de final del segle passat han pogut tornar a ser un país “normal”.

Budapest és una ciutat plena d’estàtues –els agrada el bronze fós– i els seus innombrables parcs i places n’ès ple. Els anys grisos sota la bota comunista també era igual, amb la diferència que els personatges representats eren Lenin, Stalin i tota la penya de bona canalla comunista. Escultures grans, pesades, matusseres, com la pròpia ideologia.

Quan van tornar a tenir democràcia les van treure i les van fondre? Potser una part sí, ho ignoro, però al menys en van deixar unes quantes com a testimoni del que no ha de ser, i aquí és on volia arribar. Les van portar a un lloc a les afores de la capital i van construir un memorial.

Memento Park és això, un parc senzill oh hi han tornat a instal·lar les figures a no oblidar i un seguit de representacions d’aquelles que no es creu ningú: el poble agraït amb criatures als braços donant-se les mans amb soldats armats fins a les dents. Al·legories de les bondats de la nova ideologia, obrers avançant amb actitud de gran tenacitat...

Si no fes riure faria plorar, però repeteixo que ho trobo una excel·lent idea. Ja m’agradaria un dia portar als meus néts a un parc a les afores de Barcelona i, assenyalant amb el dit tot i que diuen que és un gest poc educat, dir-los “aquest panxut que seu damunt del cavall és el general que es va alçar en contra d’un govern potser dolent, però democràtic i...”

A la canalla els agraden les històries explicades, però representades encara més.