EL NOM
(al Teatre Goya)
Com que aquest
pont de Tots Sants tenim una de les nostres netes a casa, hem buscat una obra
divertida a la cartellera, i hem triat El Nom. He hagut de vèncer la meva
reticència a anar al Teatre Goya Freixenet (o és l’altra?) perquè té una
acústica realment deplorable i el sistema d’aire condicionat de tan en tant s’esvalota
i fa tota mena de sorolls a partir de la meitat de la platea, però com que he
comprat fila 1, doncs aquests problemes no es noten, i l’hem encertat.
El Nom
és una comèdia en el sentit més clàssic de la paraula. Té un text molt ben travat
i intel·ligent, una adaptació del Jordi Galceran adequada a Barcelona que li
permet domesticar els gags i un repartiment fruit d’un càsting ben fet. És la
primera obra dels autors: Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière i de
moment no han fet res més, excepte dirigir la mateixa peça al cinema.
Felicitacions als autors novells perquè la comèdia és molt divertida.
Un
matrimoni jove convida a casa seva a sopar al germà de la dona i la seva
parella que està embarassada. També vindrà l’amic comú, encara solter. El futur
pare està exultant perquè acaba de saber que la criatura serà un nen i mentre ensenya
la eco i esperen que arribi la futura mare, que s’ha retardat, desafia als
amics que endevinin el nom que li posaran. Quan finalment els el desvetlla
tothom calla; ningú s’ho pot creure. A partir d’aquí s’obrirà la caixa dels
trons i...
La
posada en escena és molt bona i tot i que haurien pogut passar amb un senzill
sofà, s’han gastat els calerons i el Joan Sabaté ha muntat un pis complet:
menjador, biblioteca, terrassa al fons... Però el millor, a banda del text, han
sigut les actuacions. Jo destacaria la del Lluís Villanueva, però la resta
també ha estat molt bé, inclosa la del Joel Joan que quasi no s’ha desmarxat
(potser en dos moments puntuals). Com a director ho ha fet de nota, exceptuant
els dos moments esmentats en que al ser actor i director a la vegada li costa controlar-se.
Aquest xicot és bo i crec que hauria d’optar per una cosa o l’altra. És una
mica Jack Nicholson, ja m’enteneu...
Una bona
nit de teatre. El Goya ple fins a la bandera i tothom ha sortit molt satisfet
després d’escalfar-se les mans aplaudint. Possiblement junt amb La Bête siguin
les dues obres més divertides de la cartellera actual, i a fe de Déu que
després d’escoltar a la Alícia Sánchez Camacho ens convé somriure i fins i tot, si
pot ser, riure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada