PODER ABSOLUTO
(a la Villarroel)
El bo és que aquesta no és una història real. El
dolent és que podria ser-ho. Amb aquesta frase lapidària acaba la presentació
que fa al programa de mà l’autor de l’obra, Roger Peña Carulla, director
teatral estrenat ara com a dramaturg (almenys jo no li coneixia res).
El que s’està fent a
La Villarroel és una obra centrada en la política, o potser hauria de dir en uns
polítics que, la veritat, no surten massa ben parats. Una intriga ben tramada
inspirada lleugerament en una història real. Recorden Kurt Waldheim, el que va
ser president d’Àustria acusat d’haver militat en una divisió paramilitar del
Partit Nazi? Doncs per aquí va la història.
La conversa —perquè
els 75 minuts que dura la funció són una conversa a temps real— és com un
pugilat entre Niccolò di Bernardo dei
Machiavelli, el polític florentí del Renaixament i Jean-Jacques Rousseau, l’il·lustrat que
defensava que l’home és bo per naturalesa, però no ens confonguem, això només
és així al primer terç de l’obra. Després les coses es compliquen, tot i que no
penso revelar-ho perquè és un thriller.
La posada en escena és
realment bona. S’aixeca el teló i apareix una estança de casa bona, molt ben
moblada amb una galeria al fons que mostra un hivernacle preciós. Una bona
il·luminació acaba d’arrodonir l’efecte. Sona una ària d’òpera: Recondita Armonia de la Tosca de Puccini...
Tan l’Emilio Gutiérrez Caba com l’Eduard Farelo han estat molt bé, convincents,
ben dirigits pel mateix Peña en un duel equilibrat; bon càsting. Potser l’únic
que ha grinyolat una miqueta ha estat una mena de pirueta que fa la trama al
final, però de seguida s’ha reconduït.
La Villarroel plena
fins a la bandera i el públic ha sortit satisfet a jutjar pels aplaudiments.
Avui hem tingut sort; entre els assistents no hi havia cap imbècil que rigués
sonorament les gràcies inexistents de l’obra, ni cap persona amb tos crònica terminal
que, equivocadament, hagi vingut al teatre en contes d’anar a urgències.
Llàstima que el bar continuï sent el pitjor de tots els teatres de Barcelona.
Avui no podien servir ni una trista copa de vi: no en tenien. Han tingut sort
que jo no sóc una persona violenta...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada