Red pontiac

RED PONTIAC

(al Teatre de l'Aurora d'igualada)

Pontiac era una marca de cotxes de gama mitjana fabricats per la General Motors nord-americana; el 2010 van deixar de produir. Red Pontiac, doncs, es podria referir a un cotxe vermell d’aquesta gama, però no. També és un tipus de patata de pell vermella, rodona i de carn blanca; ara ens hi acostem, però no del tot. Fi de les endevinalles.

Red Pontiac és una comèdia  de Pere Riera, finalista del torneig de dramatúrgia del Temporada Alta del 2011. Dues dones just per sobre els quaranta anys estan assegudes en un banc d’un parc públic vigilant als seus fills que estan jugant al sorral. En principi són força semblants: edat similar, un nen cada una, a l’una li costa que el marrec bereni, l’altra l’ha de vigilar perquè es menjaria fins i tot el dels altres; un és més aviat tímid, l’altra és un trapella de consideració. Una mare és tendra i abnegada, l’altra està del nen fins a la coroneta... Les coses no són el que semblen i de mica en mica van sortint situacions, secrets, confidències i la incipient “amistat” agafa camins ben complicats. No penso desvetllar res més.

La posada en escena, de Sebastià Brossa, és senzilla però molt efectiva: una tanca de fusta, un fanal i un banc de cara al públic on s’asseuen les mares. Els nens del sorral “som” els espectadors i les protagonistes de tan en tant s’aixequen per “oferir-nos” unes galetes o un suc. Il·luminació i vestuari adequats a la senzillesa de la situació.

El que destaca és el text, magnífic, la direcció del mateix Riera i la interpretació. Cristina Cervià i Miriam Iscla ho broden, l’una en el paper de la mare entregada, ben parlada i formal, i l’altre en el de la mare que està cremada, una mica grollera i destralera. S’ha de dir que l’obra és una comèdia, i com a tal és divertidíssima, amb uns diàlegs molt intel·ligents, personatges molt ben definits i amb els canvis molt mesurats, però de mica en mica afloren unes situacions que ja no ho son tan de divertides, amb problemes realment gruixuts. No es oro todo lo que reluce, diu un refrany castellà.

               El Teatre de l’Aurora a mitja entrada, amb un públic que ens ho hem passat rebé. Llarga tanda d’aplaudiments que han fet sortir les actrius a saludar repetides vegades. La vetllada ha acabat amb un col·loqui en el que a més de les protagonistes s’hi ha afegit l’autor. Ha sigut interessant. Bona nit de teatre!