Cosmètica de l'Enemic

COSMÈTICA DE L'ENEMIC

(a la Sala muntaner)

Diuen de Moisès —jo no el vaig arribar a conèixer— que quan s’emprenyava era una força de la natura desfermada. Es veu que una vegada va pujar a la planta noble a recollir instruccions del seu cap —aleshores encara no hi havia paper i les coses les escrivien en taules de pedra— i quan va tornar al pis de baix tots els empleats estaven de conya i no fotien brot i ell cabrejat va rebotre les taules per terra i les va fer miques. Sembla que tenia el caràcter una mica atapeït. Doncs avui, a la Sala Muntaner, m’ha semblat veure Moisès en la persona de Lluís Soler, una altra força desfermada de la natura.

Diuen que a Amélie Nothomb també se li ha de donar menjar apart, tampoc la conec, però el que sí sé és que aquesta novel·la passada al teatre magníficament per Pablo Ley, te una potència que t’arrossega i et rebrega.

A la sala d’espera d’un aeroport hi ha un passatger avorrit, llegint un llibre; el seu vol ha sigut retardat. Mentre fa temps és abordat per un desconegut  que li vol explicar la vida, un pesat que se li enganxa i no para de xerrar. Una situació fins i tot còmica... però no; el rumb que agafa el “diàleg” no és per riure.

L’obra és potentíssima, brillant, una filigrana, tot i que potser no és l'adjectiu adequat, ja que va associat a cosa delicada i la situació de gràcil no en te res. La posada en escena és molt bona i a la vegada senzilla: damunt una tarima elevada dos bancs de sala d’espera d’aeroport. La Muntaner muntada a quatre grades amb els seients escalonats, cosa que la fa molt més còmoda que quan la distribueixen a la italiana amb les butaques a nivell únic.

             Magnífica direcció de Magda Puyo amb un Lluís Soler immens enfront de Xavi Ripoll a la mateixa altura, i m’agradaria aclarir que li ha tocat el paper “desagradable”, doncs el de Soler és un regal dels déus que li permet un recitat retòric que li ve com anell al dit recolzat per aquella veu prodigiosa que té. Mitja Muntaner (platea, a dalt ningú) que ha aplaudit amb ganes; no n’hi havia per menys. La fan fins al 24 de febrer i si us la perdeu... no sé, Moisès us fotrà les taules de la llei pel cap. Apa!