Tan bé que anàvem

TAN BÉ QUE ANÀVEM

(a La Seca)

Quan em van dir que El Flavià i el Sisa muntaven un espectacle em vaig dir “jo a aquests dos pàjaros no me’ls perdo” i és el que he fe avui, anar a la Sala Leopoldo Frégoli de La Seca a veure com se’n sortien.

Començo per dir que no fan teatre, en el sentit estricte de la paraula; és més aviat un biòleg, accepció d’aquesta paraula que m’acabo d’inventar per definir un monòleg de dos, però compte! no són dues persones, són dos personatges, que superada la part més activa i entremaliada de la seva vida han fet una mena d’examen de consciència —la que tinguin— reflexions sobre moralitat —també la que tinguin— i n’han fet un extracte que han explicat en públic, sota la direcció de Pau Miró.

Vagi per endavant que la funció és divertida; al llarg de l’hora i mitja que dura he somrigut sovint i he rigut obertament moltes vegades, però... l’espectacle va una mica coix, i aquí en dono una bona part de culpa a la direcció; m’explico.

El text és irregular, va saltant per damunts d’aspectes i èpoques de la vida d’ambdós personatges —i repeteixo que no són dues persones sinó dos personatges— amb anècdotes variades, algunes d’elles molt divertides. El problema és lligar-les entre elles amb una continuïtat que no trenqui el ritme, cosa que, malauradament, crec que no han aconseguit, i aquí és on crec que el director havia d’aplicar la seva saviesa.

La part musical se l’ha carregat a l’esquena el Sisa acompanyat de la seva guitarra i el Flavià “l’ajudava” de tan en tant fent duos. Els temes escollits, pura caspa: Muñequita Linda, La Primera Comunión, Torero... i me’n deixo. A la gent que som de la seva quinta i més grans, ens han recordat situacions, coses, llocs, tabús i mites que dormien amagats en el fons dels nostres cors. Gràcies per fer-los aflorar.

La Frégoli plena i el públic, entregat, ha aplaudit amb ganes. Penso que tindran èxit. He perdut una aposta; havia assegurat que almenys un dels dos actuaria amb un vas de whisky a les mans i res de res.