Un Tret al Cap

UN TRET AL CAP

(a la Sala Beckett)

          Ahir vaig veure Un Tret Al Cap i m'he donat unes hores per reflexionar abans d'escriure res, però mantinc la primera impressió: a mi no em va arribar malgrat les interpretacions, especialment una. M'ha passat el mateix que en Victòria; potser per la diferència d'edat amb l'autor, que és molt jove, no m'acabo de creure el que fa passar damunt l'escenari.

           Penso que un piano sempre fa bonic en una escenografia, però no vaig entendre que hi feia i perquè el personatge de la Mar Ulldemolins el tocava tímidament al començament i a mitja obra, tot i que això no és massa rellevant. El personatge de la Vilarasau està permanentment emprenyat perquè l'han despatxat del diari en que ha treballat tota la vida, però no m'ha resultat creïble; potser massa crits, massa sortides de to, i la relació amb la jove que li demana ajut m'ha semblat impossible. Per sort l'Imma Colomer que fa de germana gran sembla que estigui en un altra pla, com si actués en una altra obra (estic exagerant) i aquesta sí que me l'he cregut i a més penso que els ha robat la funció.

          De tan en tant els personatges trenquen la quarta paret i alliçonen al públic, cosa que m'ha molestat força. Penso que trencar la quarta paret no sempre funciona, però això ara ens portaria a disquisicions llargues i molt discutibles.

          La relació entre la jove que demana a la veterana periodista que esbombi el seu cas —l'han despatxat d'una empresa alimentària per informar de la merdaca que posen als aliments— també és una mica ingènua. Creu que una veterana, al estil d'Oriana Fallaci, publicarà una història només basant-se en el que diu la part implicada? santa innocència! I al final per tancar-ho tot ens expliquen un conte. A l'obra passen moltes més coses que seria indecent desvetllar, però que a la meva manera de veure, no han ajudat a fer-me-la creïble. Les projeccions informant-nos de noms i productes additius al menjar, un catàleg de porqueries prohibides o no, tampoc m'han aportat res com a obra de teatre.

          Conclusió, he sortit fred i amb una enyorança, que m'haguessin explicat més coses de la germana gran, del que li va passar fa molts anys, de la seva relació amb la gata Muriel, en fi, de la seva vitalitat; "va, anem a ballar" li diu a la seva germana "encara podem remoure alguna cosa". Gran, l'Imma Colomer.

Filla del Seu Pare

FILLA DEL SEU PARE

(al Teatre Lliure)

          Portem una ratxa Henrik Ibsen d'aquelles que no són massa corrents; concretament al Teatre Lliure aquest dies s'està fent L'Ànec a la Puigserver i la cabrona de la Hedda Gabler a l'Espai, i no fa massa a la Sala Atrium vam tenir una versió de la Casa de Nines dins la Trilogía de la Imperfecció. Si el d'Skien aixequés el cap nomenaria Barcelona ciutat amiga i fins i tot potser ens pagaria alguna ampolla d'Aqvavit.

          Aquesta peça batejada com a Filla Del Seu Pare és una versió lliure de la Hedda Gabler. Aleix Aguilà li ha passat el ribot i de set personatges s'ha quedat amb tres, però la veritat és que ni ho hem notat massa perquè ha conservat els que configuren el moll de l'os: la Hedda, el seu marit Jorgen i el sonat de Louborg.

          Aguilà ha fet alguns canvis importants, però curiosament, al menys a mi, no m'han afectat, doncs al conèixer sobradament l'obra, ho he seguit com si fos l'original, però explicada per una altra persona i des d'un punt de vista diferent. No he enyorat res de com la va escriure Ibsen, fins i tot com que l'han situada en època actual, l'he trobat més propera, si faig excepció del fet que de la segona novel·la no n'hi hagués còpia i estigués escrita a mà, però m'ho he pres com una llicència.

          L'escenografia de Judit Colomer simple i bona; la sala de l'àtic que s'acaben de comprar el nou matrimoni, un piano de cua majestuós al mig, una chaise-long a un costat i poca cosa més. La il·luminació de Raimon Rius extraordinària, especialment en el moment en que representa que a fora hi ha una tempesta desbocada i a dins una festa desbridada.

          En quant a les actuacions, penso que Pau Miró ha controlat molt bé els tempos i ha aprofitat que comptava amb un trio d'asos. L'actuació de Julia Barceló aparentment freda, però és que la Hedda serà filla del seu pare, però una autèntica filla de puta, amb una obsessió per aparentar, una mala peça que intenta abocar al seu amic cap al suïcidi, i encara té els pebrots de exigir-li que ho faci bonic, que no sigui sòrdid. Pau Vinyals en el rol de marit fluix de caràcter, dominat i menyspreat per la seva dona ha fet un paperàs, i per acabat Pol López, com ja ens te acostumats, ha omplert la sala amb la seva presència, interpretant l'escriptor brillant, sonat, alcohòlic i perdut en un món que sembla que l'embogeix.

          Nit de bon teatre i en acabar aplaudiments a dojo. Està sent un èxit, i opino que merescut. Els de la Companyia Solitària poden estar contents.

          P.D. Al Lliure, al costat de l'entrada de l'Espai hi tenen un magnífic piano de cua marca Steinway, una de les millors marques i la preferida per la majoria de pianistes de jazz, però veig que quan fan obres amb piano (com avui) no el fan servir, en deuen llogar un. I jo em pregunto, l'Steinway aquest és de pa broma? no té tecles? li falta l'encordat? Si no és així, i no el fan servir, jo amb molt de gust me l'emportaria a casa, el cuidaria i el tocaria amb amor, i si un dia el volen recuperar, només m'ho han de dir i en un plis plas els hi torno, de veritat.

Victòria

VICTÒRIA

(al TNC)

Em temo que Pau Miró, el dramaturg autor de Victòria, ha pecat d'ambiciós, doncs ha volgut bastir una obra de dues hores i mitja i ha acabat posant-hi més pa que peix. Penso que amb la història de la dona que es queda vídua l'any 1951 i s'ha de fer càrrec del negoci del seu home, una barberia, hi havia material suficient jugant bé amb la vida dels personatges que l'envolten: la dona amb el marit desaparegut, el falangista amic del barber, el tiet anarquista... L'excés de trames paral·leles ha perjudicat la història.

Per altra banda Miró, tot i passar de la quarantena és un dramaturg que sense ser de la primera volada l'hem de considerar jove. Nascut el 1974, l'any en que situa l'obra li cau molt lluny, o sigui que independentment de la trama, que és ficció, per vestir l'entorn de l'obra s'ha hagut de refiar, suposo, de les informacions que ha recollit d'una o varies fonts. Doncs em temo que l'han assessorat malament. Jo sóc del 40  i del 51 en tinc records bastant clars i a l'obra hi ha hagut una pila de coses que m'han grinyolat, des de veure el tiet regant l'hort amb una mànega de plàstic de color verd amb ruixador d'aquells de connexió ràpida (click i ja està), a que el falangista, dotze anys després de l'acabament de la guerra es passegi pel barri amb una pistola al cinturó. O que el difunt fos putero, però oh miracle, follava a crèdit, doncs una puta li reclama a la dona tres mil pessetes de l'any 51... Feia falta aquesta inserció? Ha afegit algun dramatisme a la peça?

Però això seria peccata minuta al costat d'algunes accions importants i bàsiques en la trama de l'obra com admetre a un desconegut a casa amb uns paquets ignorant el que contenen. No dic res més per no fer spoilers, però d'incongruències n'hi ha hagut unes quantes. Per acabar-ho d'espatllar, el text tampoc és massa brillant i això ha deixat a un elenc d'actors de categoria sense armes per defensar unes actuacions que es poguessin recordar.

El que sí ha estat espectacular és l'escenografia de Max Glaenzel. M'ha recordat els vells temps, quan els pressupostos dels teatres eren de "no ve d'un pam". L'escenari a tota amplada, i el del TNC no és pas estretet, amb un pont de moviment vertical que permetia dos escenaris diferents: la barberia molt ben equipada a l'estil de l'època, i un segon sense res, fred, gèlid on passaven les altres escenes: funerals, presó... El vestuari també molt ajustat a l'època i la il·luminació correcte. Hi ha hagut un parell de projeccions videogràfiques que han sigut patètiques; encara estic rumiant que cony volien significar.

En fi, no ha estat una de les millors nits del TNC, que estava ple fins a la bandera. Tot i així al públic en general li deu haver agradat a jutjar pels aplaudiments i els crits de bravo que s'han sentit.

La Revolució No Serà Tuitejada

LA REVOLUCIÓ NO SERÀ TUITEJADA

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Jordi Casanovas, Guillem Clua i Pau Miró són tres joves, molt joves dramaturgs catalans de referència, que ens ha obsequiat amb grans nits de bon teatre, actual i refrescant, allò que metafòricament se’n diu saba nova. Des d’aquí la meva admiració i el meu agraïment. Sense gent jove que empenyi, el teatre s’anquilosaria.

Per altra banda, al nostre estimat Teatre Lliure algú va tenir la idea de que aquests autors creessin una obra compartida. Gran atreviment! i el resultat ha estat aquesta Revolució... de la que se’n poden fer una pila de lectures, com quasi sempre. La meva és que per començar l’obra és irregular, massa irregular; penso que la paternitat compartida no li ha provat. Simplificant-ho molt diré que la peça arrenca bé —o molt bé amb Lenin (?) intentant comprendre que és això d’emmagatzemar informació al núvol— després decau i es perd i a la vegada ens perdem els espectadors, i al final recupera l’interès. Curiosament els millors moments són quan hi ha en escena aquest visionari Lenin, més penjat que un fuet. Tot i així al llarg de la funció hi ha hagut de tot, moments brillants, divertits, avorrits i inexplicables. Ara, si en conjunt l’obra ens volia enviar un missatge, jo no l’he pillat.

L’escenografia d’Enric Planas boníssima, presentant-nos una mena d’Apple Store, asèptic, net, ben il·luminat, una mica “un món feliç” d’Huxley. De la direcció —també compartida pels tres autors— no sé que dir-ne; qui era responsable dels millors moments? Qui dels més avorrits? Al final penso que possiblement els components de la Kompanyia, que són uns molt bons i joves actors, en anat fent la seva feina utilitzant l’ofici i la intuició.

La sala de Gràcia a tres quarts d’entrada amb una disposició a quatre grades molt atractiva. Aplaudiments entre febles i de compromís. Conclusió: sort dels actors que, amb la seva professionalitat, han salvat els mobles.

Tan bé que anàvem

TAN BÉ QUE ANÀVEM

(a La Seca)

Quan em van dir que El Flavià i el Sisa muntaven un espectacle em vaig dir “jo a aquests dos pàjaros no me’ls perdo” i és el que he fe avui, anar a la Sala Leopoldo Frégoli de La Seca a veure com se’n sortien.

Començo per dir que no fan teatre, en el sentit estricte de la paraula; és més aviat un biòleg, accepció d’aquesta paraula que m’acabo d’inventar per definir un monòleg de dos, però compte! no són dues persones, són dos personatges, que superada la part més activa i entremaliada de la seva vida han fet una mena d’examen de consciència —la que tinguin— reflexions sobre moralitat —també la que tinguin— i n’han fet un extracte que han explicat en públic, sota la direcció de Pau Miró.

Vagi per endavant que la funció és divertida; al llarg de l’hora i mitja que dura he somrigut sovint i he rigut obertament moltes vegades, però... l’espectacle va una mica coix, i aquí en dono una bona part de culpa a la direcció; m’explico.

El text és irregular, va saltant per damunts d’aspectes i èpoques de la vida d’ambdós personatges —i repeteixo que no són dues persones sinó dos personatges— amb anècdotes variades, algunes d’elles molt divertides. El problema és lligar-les entre elles amb una continuïtat que no trenqui el ritme, cosa que, malauradament, crec que no han aconseguit, i aquí és on crec que el director havia d’aplicar la seva saviesa.

La part musical se l’ha carregat a l’esquena el Sisa acompanyat de la seva guitarra i el Flavià “l’ajudava” de tan en tant fent duos. Els temes escollits, pura caspa: Muñequita Linda, La Primera Comunión, Torero... i me’n deixo. A la gent que som de la seva quinta i més grans, ens han recordat situacions, coses, llocs, tabús i mites que dormien amagats en el fons dels nostres cors. Gràcies per fer-los aflorar.

La Frégoli plena i el públic, entregat, ha aplaudit amb ganes. Penso que tindran èxit. He perdut una aposta; havia assegurat que almenys un dels dos actuaria amb un vas de whisky a les mans i res de res.

Els Jugadors

ELS JUGADORS

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Un barber, un enterramorts, un actor i un professor de matemàtiques: són els jugadors, que es retroben com ho feien temps enrere per fer una partida de cartes, però ara el motiu és un altra. Quatre fracassats sense possible rectificació, doncs ja ronden els 60, edat difícil per tornar a començar.

La trobada es realitza al pis del professor, a la cuina, vella i deixada, no massa neta, polsosa. Magnífica escenografia d’Enric Planas sàviament il·luminada per Xavier Clot. De mica en mica anem coneixent als personatges i els seus problemes. El professor està suspès per una agressió, el barber es va vendre la barberia i ara només és un empleat al que acomiaden, l’enterramorts és un histèric que es refugia anant de putes, però sempre amb la mateixa i l’actor és un fracassat que acudeix a càstings on no aconsegueix cap paper. Apart d’aquests tots tenen un bon sac de problemes afegits.

Les actuacions són supèrbies: Benito, Boixaderes, Bosch i Ruiz broden cada paper. Cal felicitar a Pau Miró com a director que els ha conduit pel bon camí. En canvi ell mateix com a autor, crec que no ha estat a gran nivell, doncs l’obra m’ha semblat fluixeta, passa bé, però no és cap cosa i la pirueta final ha quedat divertida, però costa d’empassar.

Tot i així m’he divertit. El Lliure de Gràcia ple a vessar i aplaudiments a dojo. Crec que no queda paper per vendre: enhorabona!