21 de març 2013

Àlies Gospodin

ÀLIES GOSPODIN
(a la Sala Beckett)




Aquesta obra la vaig veure ahir a la Beckett i trencant per una vegada el meu costum, en arribar a casa no en vaig fer la crítica. Alguna cosa no m’acabava de quadrar i vaig preferir no precipitar-me i repassar el text, la mateixa traducció de Anna Soler Horta.
Ara, una vegada llegit amb calma puc dir que el text de Philipp Löhle és magnífic. Aquest jove hereu de Brecht —no sé si m’estic passant— ha escrit una peça de temàtica molt actual i atractiva, amb un molt bon plantejament, on els personatges van desenvolupant la acció, però de tan en tant s’atura tot i una mena de narradors ens ho acaben d’explicar des d’un punt de vista “extern”. L’obra és molt bona, però el resultat no ho és tan.
Gospodin és un jove que decideix renunciar als bens materials en congruència a la seva manera de pensar: no vol treballar, no es vol apuntar a l’atur, és partidari del bescanvi —en un moment determinat una antiga companya d’institut li dona, mig per pena, dos pans a canvi de sis llibres—, prova de viure sense fer res i sense demanar res. Caminar per la vorera ho troba burgés i mentre ho fa per la calçada quasi l’atropellen...Te un dogma de quatre punts dels quals el quart és la llibertat és no prendre decisions i el seu lema agafar el capitalisme pels ous. Tocant de peus a terra hauríem de dir que Gospodin és un penjat.
A l’obra hi surten dotze personatges, onze dels quals repartits per dos actors, i aquí és on em sembla que hi ha un dels problemes. Les coses passen molt ràpidament i hi ha moments en que costa de controlar qui personatge fan, com si no estiguessin prou definits els canvis. Un d'ells sempre enraona atropelladament —ho marca el paper— però no fa que ho sembli, sinó que hi enraona de veritat i se li perden moltes paraules. En fi, em sembla que el Moisés Maicas no ho ha acabat de lligar del tot.
L’escenografia molt imaginativa, representa un pis on van desapareixen els mobles, que són de cartó pintat —Gospodin no vol res— i a mida que falten hi ha la marca a terra de on eren. El desenllaç és molt bo, però se’ls hi ha acudit portar-lo al fons de tot de l’escenari i per no perdre’s el text has d’estirar els pàmpols de les orelles en un exercici d'alta gimnàstica.
Entrada molt fluixa a la Beckett o es continua pagant pel sistema de taquilla inversa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada