SOLFATARA
(a la Sala Beckett)
Atresbandes
és una companyia teatral nascuda de la trobada artística de Mònica Almirall,
Miquel Segovia i Albert Pérez Hidalgo al Institut del Teatre, on estudiaven. A
partir d’aquí creen les seves pròpies obres i les posen en escena. Solfatara és
el tercer projecte, per cert multipremiat internacionalment.
Les solfatares són
emissions que es corresponen a les fases finals dels volcans semiextingits. Els
protagonistes són una parella jove que, com aquests volcans, també està semiextingida,
però ells continuen simulant una vida normal. Ja no tenen res a dir-se, però es
continuen preguntant com els ha anat el dia, reben amics —en un joc molt hàbil,
amics que l’espectador s’ha d’imaginar—, es diuen mentides o es mig tapen la
realitat per no dir el que pensen, però hi ha un tercer personatge. El seu
alter ego que és el que diu les veritats, el que ells pensen però no s’atreveixen
a expressar. Finalment acaben fent l’amor en una mena de reconciliació, ajudats
per aquesta tercera veu, però d’una manera absolutament mecànica que no arregla
res.
La
peça, dirigida pel mateix trio, està molt ben portada, amb moments molt
reiteratius, repetint frases fins a la exasperació, cosa que crea el clima
adequat per expressar aquest cansament, aquest avorriment de parella exhaurida.
El moviment sobre l’escena està mil·limetrat, coreografiat amb precisió i
efectivitat. L’escenografia molt bona, tot i ser “pelada”; només una taula i
tres cadires, cosa que augmenta la impressió de vuidor. Conclusió, una obra
molt interessant tot i que desoladora. Pel meu gust, l’escena final una mica
llarga i repetitiva, però això ja és filar molt prim.
La
Beckett plena —hallelujah— i tothom ha aplaudit de cor. Una bona
notícia: el bar ja torna a funcionar, i és que feia molta pena veure la
cafetera, i tot l’equipament tapat amb teles blanques, com sudaris —ara m’he fotut
patètic—. Semblava un mal presagi que, per sort, hem pogut expulsar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada