25 de maig 2013

Solfatara

SOLFATARA
(a la Sala Beckett)


Atresbandes és una companyia teatral nascuda de la trobada artística de Mònica Almirall, Miquel Segovia i Albert Pérez Hidalgo al Institut del Teatre, on estudiaven. A partir d’aquí creen les seves pròpies obres i les posen en escena. Solfatara és el tercer projecte, per cert multipremiat internacionalment.
Les solfatares són emissions que es corresponen a les fases finals dels volcans semiextingits. Els protagonistes són una parella jove que, com aquests volcans, també està semiextingida, però ells continuen simulant una vida normal. Ja no tenen res a dir-se, però es continuen preguntant com els ha anat el dia, reben amics —en un joc molt hàbil, amics que l’espectador s’ha d’imaginar—, es diuen mentides o es mig tapen la realitat per no dir el que pensen, però hi ha un tercer personatge. El seu alter ego que és el que diu les veritats, el que ells pensen però no s’atreveixen a expressar. Finalment acaben fent l’amor en una mena de reconciliació, ajudats per aquesta tercera veu, però d’una manera absolutament mecànica que no arregla res.
La peça, dirigida pel mateix trio, està molt ben portada, amb moments molt reiteratius, repetint frases fins a la exasperació, cosa que crea el clima adequat per expressar aquest cansament, aquest avorriment de parella exhaurida. El moviment sobre l’escena està mil·limetrat, coreografiat amb precisió i efectivitat. L’escenografia molt bona, tot i ser “pelada”; només una taula i tres cadires, cosa que augmenta la impressió de vuidor. Conclusió, una obra molt interessant tot i que desoladora. Pel meu gust, l’escena final una mica llarga i repetitiva, però això ja és filar molt prim.
La Beckett plena —hallelujah— i tothom ha aplaudit de cor. Una bona notícia: el bar ja torna a funcionar, i és que feia molta pena veure la cafetera, i tot l’equipament tapat amb teles blanques, com sudaris —ara m’he fotut patètic—. Semblava un mal presagi que, per sort, hem pogut expulsar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada