ESPAI VITAL
(al Teatre Lliure de Montjuic dins del Festival Grec)
L’any 1920, el gran Buster
Keaton va fer una pel·lícula —un curt de 19 minuts— que es deia The Scarecrow, l’espantaocells, on ell i
un company compartien una casa plena de ginys per facilitar-los la vida. Judith
Wendel en copia la cambra per muntar aquest Lebensraum, una mena de slapstick, o comèdia de pallassades, o
clatellades, sense paraules, com les pelis d’abans.
La primera part és molt enginyosa
i passa com un gelat de vainilla, refrescant. És quan se’ns presenten als dos
protagonistes i tots els seus mecanismes absurds: des de la taula on esmorzen,
tiben una corda suspesa del sostre i s’obre la nevera i en surt l’ampolla d’aigua,
per exemple. Més endavant les coses comencen a no funcionar i el ball de
relliscades, pinyes i persecucions és monumental. Després apareix una nina
mecànica que s’han construït per que els faci la feina. Al principi té la seva
gràcia, però mica en mica tot es va tornant repetitiu.
La posada en escena és molt
bona, amb una cambra plena de invents dignes del Dr. Franz de Copenhague —TBO
anys 40—. De les interpretacions destaca la de la noia que fa de nina mecànica,
per la dificultat, però no es pot dir que siguin unes grans interpretacions.
Penso que al pensar l’obra tal com està plantejada s’ha enfrontat a dos
problemes: el primer és que el Sr. Keaton era molt bo, extraordinari i tots
tenim memòria fresca del que feia i com ho feia. El segon, no és el mateix fer
teatre que cine, i ignorem les vegades que es repetia la toma de les
pel·lícules fins a quedar perfecte, i es clar, Buster Keaton guanya per golejada.
L’altre problema, pel meu
gust, ha estat la música. S’agraeix que sigui en directe, però l’he trobat
pesada i repetitiva, apart del excessiu volum a que estava posada l’amplificació.
Em temo que el tècnic de so no ha estat al cas que a la Puigserver només hi
havia mitja entrada i per tant ha fallat la meitat de l’esmorteïment sonor. Tot
i el que explico, una gran part del públic ha sortit satisfet, cosa de la que m’alegro,
per ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada