Un trozo invisible de este mundo

UN TROZO INVISIBLE DE ESTE MUNDO

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Per començar vull dir que tinc un gran respecte i em produeix una gran tristesa saber que el món està ple de persones que s’han hagut d’exiliar o emigrar, els uns per repressió i els altres per gana o per buscar un horitzó per a ells o els seus fills. Dit això, continuo.

L’obra que s’ha estrenat avui al Lliure de Montjuic va d’això, de persones immigrades o exiliades. El text és del mateix Juan Diego Botto. La seva família, o el que restava d’ella, va tenir d’exiliar-se a Espanya quan el seu pare va passar a engruixir la llista dels 30.000 desapareguts a l’Argentina sota el règim del terror. Això li dóna autoritat moral, però penso que el text és fluix, molt fluix. Cinc històries deslligades i desiguals, algunes de molt punyents i una que, tot i ser corrent —l’emigrat que parla amb la seva dona que està a sudamèrica des d’un locutori espanyol— pretén fer riure. Astrid Jones, cantant dels The Blue Flaps, intervé en una de les històries.

Un altra problema que he trobat és haver-la programat a la Sala Fabià Puigserver, massa gran per a monòlegs i per acabar-ho d’adobar l’escenografia a tres grades ocupant fins quasi al fons de l’escenari, i mira que és gran. Per a mi això ha deixat el muntatge desangelat, i a més la il·luminació tampoc ha ajudat per agressiva, amb molts moment amb focus contra el públic. S’han vist una pila de mans protegint-se. Monòlegs i sala gran, ha obligat a posar micròfons als dos actors i aquí hem tingut un altra problema, doncs els amplificadors que donaven a una de les grades laterals han fallat i els que ocupàvem aquella àrea, parlant clar i català hi havia moments que ho hem sentit com el cul. Si a això hi afegim que Diego Botto ha escollit l’accent argentí per aquesta representació —tot i que ell viu a Espanya des dels tres anys— doncs alguns espectadors no hem sortit massa satisfets.

Una bona part de la culpa de que l’espectacle no m’hagi agradat, crec que l’hem de carregar a Sergio Peris-Mencheta, que l’ha dirigit. Ell és l’únic responsable del resultat final de l’obra. Apart de que a mi el text m’ha semblat poc interessant, m’ha donat la impressió que la funció no estava prou rodada, o que no s’han sabut adaptar a la Puigserver.

Dia d’estrena, sala quasi plena i moltes cares conegudes de la professió. Forts aplaudiments, gent dreta i bravos. No tothom opina com jo, afortunadament; no hi ha res pitjor que el pensament únic.