Paraules Encadenades

PARAULES ENCADENADES

(a la Sala Villarroel)

          Penso que Jordi Galceran és un dels dramaturgs més importants de l'actual panorama teatral català, un dels més hàbils, un home de recursos que sap extreure el màxim suc de les seves idees. El Mètode Gronhölm n'és un exemple.

          Ara, dins el festival Grec, s'ha reposat Paraules Encadenades, un thriller psicològic escrit fa quasi vint anys. Quan la van estrenar al 1998 jo no la vaig veure, o sigui que hi he assistit com el sisè signe del zodíac, i he quedat gratament sorprès pels motius que ara explicaré.

          D'entrada per la història, que ja abans de començar veiem que no serà L'Estel de Nazaret, doncs mentre ens acomodem a les butaques, al mig de la sala disposada a dues grades hi ha una noia lligada a una cadira, immovilitzada i emmordassada. Està segrestada? Sí, i l'home que apareix a escena és un assassí en sèrie que l'atemoreix i li mostra una gravació de la seva primera víctima. Ella serà la dinou. Sí, en una lleixa hi ha divuit video-cassetes. La noia no es rendeix i, com en un repte, pacten jugar a les paraules encadenades; si guanya ell la torturarà, però si ho fa ella la deixarà marxar, però la vida no és tan senzilla,  i hi ha moltes, moltes coses amagades...

          També és remarcable l'escenografia de Maz Glaenzel que d'alguna manera ja comença i acaba a l'antesala. A l'escenari quasi res: una taula com de cuina, un moble amb postades i dues cadires. Ambient fred, com si fos un magatzem mal il·luminat, obra de Kiko Planas que aconsegueix un ambient força tètric. Vestuari adequat, ell pantalons i camisa i ella un vestit vermell —la única nota de color de l'obra— suficientment curt com per mostrar les calces en algunes escenes brusques, cosa que augmenta la tensió eròtica que es palpa al llarg de l'obra.

          La direcció de Sergi Belbel és esplèndida, minuciosa, el que dona credibilitat als personatges. El de David Bagés és un psicòpata meticulós i ho demostra en cada moviment, com es frega la suor amb el mocador, la precisió en que col·loca les cadires quan les mou, corregint uns mil·límetres si li semblen fora del lloc exacte. El de la Mima Riera, dona valenta que juga fort per provocar l'home i desafiar-lo a jugar per guanyar-lo i poder fugir. Com que l'obra voreja els límits, penso que una direcció menys encertada l'hauria ensorrat, perquè al marge del terror hi ha moments per la rialla per culpa d'una situació inversemblant, Em sembla que va ser el mateix Galceran que va dir que el riure i la por estan molt a prop.

Els dos actors han estat fantàstics i torno a dir el que he dit de la direcció: quedar-se curts hauria estat fred i passar-se hauria provocat allò tan letal de "au va, home va".

          Nit d'estrena amb tota la professió a les grades. Quan ha tancat els llums, els aplaudiments han estat sonors, forts i perllongats. Les nits d'estrena estan plenes de convidats —o potser només hi ha convidats?— i sempre s'aplaudeix molt, però quan els aplaudiments són sincers es nota, es nota molt.

El Crèdit

EL CRÈDIT

(a La Villarroel)

Una persona nascuda al 1964 per a mi és molt jove; te més o menys l’edat dels meus fills i vulguis o no, encara se m’escapa allò de “cony de canalla...”. Doncs cony de canalla o no, el Jordi Galceran ha escrit una comèdia —una altra— de les que se’n parlarà, perquè El Crèdit és  una filigrana.

Galceran té idees, les sap explicar d’una manera endreçada, les situa en el present més actual i les subministra en la dosi justa. Coneix els registres de la comèdia, no cau en redundàncies per arrancar un plus de riallades... en fi se sap l’ofici i el de dramaturg, al final, és un ofici.

Ens trobem en una oficina de La Caixa. El delegat —em sembla que en aquesta entitat mai anomenen director al cap— està negant un crèdit a un aspirant a obtenir-lo, però el sol·licitant no es dona, i insisteix tot i no poder donar cap garantia, i treu el millor de sí mateix per convèncer al bancari, fins que treu... el pitjor?

Tot això en una escenografia de Max Glaenzel magnífica, amb una Villarroel a quatre grades i al mig només una taula de despatx i dues butques —la del delegat més gran i més maca que la del client— situades damunt d’una plataforma que gira lentament, molt lentament. Per sobre d’ells una mena de campana que és la il·luminació ideada per Kiko Planas, genial, i a escena només dos Jordis... Boixaderes i Bosch, dirigits per un Sergi Belbel que ha sabut trobar el to exacte per a no passar-se ni quedar curt, i consti que en una obra amb tanta “xixa”, aquest equilibri no és gens fàcil.

En la peça se’ns parla del moment actual, de crisi i d’economia, de neocapitalisme, de la funció —o disfunció— de les entitats bancàries, però també de relacions humanes, de seguretats i inseguretats en el món de la parella... en fi, com unes pàgines viscudes del Patufet però sense aquella innocència, vaja, del segle XXI.

La Villarroel plena fins a la bandera, i tothom s’ho ha passat rebé. Aplaudiments generosos i al sortir comentaris elogiosos. Diuen que les comparacions són odioses, però si a mi em feu triar entre el Mètode Gönholm i aquesta, em quedo amb El Crèdit. Sembla que l’obra la tenen programada sense data d’acomiadament. Si és així no m’estranyaria que tinguéssim crédit per mesos.

Burundanga

BURUNDANGA

(a La Villarroel)

En Jordi Galceran és un murri que es coneix l’ofici de dramaturg la mar de bé. A partir de la idea (aquesta cosa bàsica sense la qual no es pot engegar) basteix una comèdia amb tots els elements que fan falta per degustar un bon menú. És comercial? sí, però si ens fa passar una bona estona, benvinguda sigui la “comercialitat” i que tingui un bon èxit i quanta més gent en pugui gaudir millor. No tot ha de ser Genet i arribar a casa després de la funció fet caldo. Burundanga és això, una comèdia molt ben dosificada que fa que et diverteixis molt.

Una noia que està embarassada del seu xicot, que encara no ho sap, és convençuda per la seva companya de pis perquè li faci prendre una dosi de burundanga, una droga que fa dir la veritat i despertar-se posteriorment sense saber el que ha passat. Sí, sí, el xicot se l’estima, però a continuació també dirà altres coses que ningú podia sospitar...

L’equip habitual de la FlyHard, Blanch, Cols, Lammers i Matamala, amb l’afegit de Carles Canut en el paper de tiet, està molt bé. Dóna la impressió que el director, Jordi Casanovas, no ha tingut de fer res perquè les coses flueixen soles, fals ja que res funciona sense govern. La posada en escena és correcte, típica d’una comèdia i el vestuari de carrer.

Una obra divertida per a divertir-se i els que hi érem així ho hem fet a jutjar pels aplaudiments. La Villarroel amb una mica més de tres quartes parts de l’aforament, un miracle, doncs el Barça es veu que jugava un partit molt i molt important.