20 d’oct. 2013

Terra de Ningú

TERRA DE NINGÚ
(a la Sala Petita del TNC)



Els que em coneixen saben que, per a mi, Harold Pinter  no és (no era?) el meu dramaturg preferit, però també podria passar que a les obres que he vist d’ell, el director no hagués encertat en el to necessari per transmetre el que l’autor volia dir. És similar a llegir una novel·la traduïda perquè no coneixes l’idioma; el traductor et pot fotre. Fet aquest aclariment, vull dir que avui sí que el Xavier Albertí ha encertat el to i segurament també en Joan Sellent en la traducció.
Terra de Ningú no és una obra fàcil —potser cap de Pinter ho és—, però només de començar la funció ja he rebut uns inputs que m’ha dit que aniríem bé. Amb la Sala Petita a dues grades, i immersos en una escenografia magnífica de Lluc Castells —minimalista però preciós saló d’una casa benestant—, han aparegut dos homes força més enllà de la meitat de les seves vides. L’un correctament vestit i molt begut, l’altra vestit de pena, pantalons quatre dits curts, calçat amb sandàlies i mitjons de color de gos quan fuig, americana i camisa arrugades... un home derrotat, però, més que l’altra, que és l’amo de la casa?
L’alcohol sembla que marqui la marxa de la primera part de l’obra en que els dos personatges —que “s’acaben de conèixer” en un pub— parlen i parlen de tot, però amaguen més coses de les que diuen...
El text és una autèntica filigrana, segons com sona a retòric, però no hi sobra ni una paraula, ni una coma, ni un silenci. Aquí els dos protagonistes, Lluís Homar i Josep M. Pou s’han pogut lluir, perquè a més no són diàlegs al estil clàssic, més aviat són monòlegs i la cadència i la forma de “declamar” són molt importants. Els dos papers són molt bons, però el bombó se l’ha emportat Homar, al ser més pausat i filosòfic. El personatge de Pou al ser més desagradable, més aspre i anar molt begut no li ha permès lluir-se tan; fins i tot de vegades costava d’entendre. Els dos personatges restants no passen de ser una mena de comparses.
Xavier Albertí s’ha lluït en la direcció: ha imposat un ritme pausat que ha portat l’obra al final sense ni un grinyol,  i a mi sempre m’ha semblat que dirigir papers de borratxos és molt difícil i el personatge de Pou portava un pet que queia per terra. La Sala Petita plena d’un públic que ha agraït l’esforç. Portem bon començament de temporada al TNC.
P.D. Anoteu-vos que és una obra d’aquelles que no s’acaben quan cau el teló.

5 comentaris:

  1. Tarima de roure en espiga, catifa persa, tauleta d'Eileen Gray, silló amb reposapeus dels Eames, llum de sostre de Tom Ford... Efectivament Sr. Ribaudí la decoració recreava una atmosfera exquisida. Homar i Pou ho broden, tot i que aquest cau a terra amb poca gràcia. Té una edat i és extremament alt, no ha de ser fàcil caure. I a banda d'això diria que vaig entendre poca cosa més. Tampoc sé si em va agradar o no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anònim, em trec el barret davant els teus coneixements de disseny i interiorisme. M'has fet buscar per internet i he vist el que ja es veia a l'escenari: categoria. En quan a les caigudes, el mateix Pou va dir en una entrevista que segurament ho hauria de deixar, que ja és massa gran.

      Elimina
  2. Han de advertir que la peça es per públic minoritari ja que el text es rebuscat i debades incomprensible ahora que marcadament masclista . Aixo si les actors son de categoría i la interppretacio exquisida malgrat que no s entèn res

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, el text no és gens fàcil, però s'hi ha d'anar pensant i vas veient coses.

      Elimina
  3. Cert, la peça no és gens fàcil, però si hi vas rumiant, vas veient-hi "coses"

    ResponElimina