DOS MACHOS VERDES FRITOS
(al Teatre lliure de Gràcia)
El monòleg és un gènere molt
fill de puta —en el bon sentit—, no que estigui escrit pel descendent d'una marcolfa.
És una disciplina en que l'actor té pocs mitjans per defensar-se i actua a pit
descobert: si el guió és bo es pot lluir i quan és dolent té mala peça al
teler. Tenim molts exemples de grans monòlegs vistos als nostres escenaris, tan
en català com en castellà, com els del enyorat Pepe Rubianes, o els de Gabino
Diego.
El que vam veure al Lliure
de Gràcia pertany als directament dolents. Aquests Machos Verdes Fritos, no s'aguantaven per enlloc, excepte des de la
perspectiva d'una reunió d'amics en la que un fa l'aborígen nord americà i la
resta de penya riu i ho aguanta tot. És la impressió que em va donar aquesta
sessió. Tot i que jo vaig pagar l'entrada, em semblà que la major part del públic
era de la professió i anaven predisposats (ben). Reien estrepitosament abans
que l'actor mogués una cella i aplaudien rabiosament a cada moment, interrompent
el que fos, com en una festa de fi de curs. Tot i així hi havia una història.
El monologuista explicava
les dificultats de les relacions de parella. Òndia, quina idea més nova i bona,
i ho feia intercalant-hi cançons que interpretava ell mateix. Segona novetat
genial! El problema és que el guió era molt dolent i les cançons molt
barrejades. Va començar cantant boleros i va acabar cantant qualsevol cosa. A
més Buda —o el Déu que en aquell moment estigués de torn— no va cridar a aquest
noi pel camí del cant i cantar demana un cert domini de les cordes vocals.
Per acabar-ho d'espatllar, hi
havia un partner que era el pianista,
un home volgudament inexpressiu que no movia un muscle de la cara i aquesta postura
estàtica aviat es fa pesada. A més li van posar un piano de mentida, elèctric o
electrònic, que sonava com el cul, de fireta. Haurien pogut llogar un mitja cua,
ni que fos un Petrov, i quedar bé.
Acabo; Oscar Machancoses
(pianista) i David Verdaguer (actor) ens van oferir un espectacle lamentable i
per acabar-ho d'adobar es van auto-dirigir, que és una cosa que no s'ha de
desitjar ni als pitons enemics. Ni perduda, calés llençats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada