Petits Exeriis pel Ben Morir

PETITS EXERCICIS PEL BON MORIR

(al Polvorí)

Feia molt anys que no anava al Polvorí, més o menys cinquanta quatre o cinquanta cinc, però aleshores no hi anava a veure teatre, ho feia per recollir caixes de bales, doncs feia la mili. Avui hi he tornat per veure teatre, o això em pensava, perquè no es pot dir amb exactitud que aquesta obra sigui teatre, és quelcom ben diferent; més aviat és una mena de viatge iniciàtic... però no sé ben bé cap a on. Intentaré explicar-me després de fer un breu elogi de l'edifici.

El Polvorí és una construcció desmanegada, però atractiva, on la gent de Teatro de los Sentidos hi té la seu des del 2005. No té l'equipament clàssic d'un teatre, amb escenari, equipament escènic, sala, butaques... res d'això. En realitat és una mena de laberint de sales i escales on els de los Sentidos desenvolupen els seus muntatges, en aquest cas itinerant.

En la peça d'avui un misteriós personatge ens ha explicat que al principi ens enfrontem a dues portes, l'una s'obre als petits exercicis per al bren morir i l'altra per al bon viure, i que d'alguna forma són una entrada al món dels morts que celebren la vida o al dels vius que celebren la mort (toma!). Aleshores ens han deixat triar per quina porta volíem anar i ens han repartit per grups.

Tot i que la sala ja era prou fosca, ens han entregat benes per tapar-nos els ulls i quan ja no veiem una merda, ens han conduit —els uns agafats als altres— per passadissos, suposo—  fins arribar a una altra sala on ens han fet seure. Allà ens han fet moltes coses. Ens han mullat les mans, ens les han eixugades, ens han tocat el cap, hem escoltat estranys sorolls i gemecs d'una senyora que juraria s'ho estava passant d'allò més bé. En fi, una cosa... una cosa.

Tinc coneguts que si els recomano aquest espectacle mai més em saludaran, i en canvi una cunyada meva m'enviarà safates de canelons cada setmana en agraïment, o sigui que vosaltres mateixos. No em pronunciaré en si les actuacions han sigut bones o dolentes perquè els actors érem —en gran part— els espectadors, i no és cosa de auto tirar-se floretes com si no tinguéssim àvia.

Jo, que m'ho pres en conya, ho he trobat divertit. No sé si m'he iniciat o no, en aquestes coses sóc molt lent i tinc una certa miopia; potser a partir d'avui la meva vida canviarà. A veure si em desapareix l'efisema pulmonar que em toca bastant el voraviu i fa que respiri com un gos cansat. El que sí penso fer aquesta nit és llegir sense encendre el llum de la tauleta de nit; a veure si una àuria m'il·lumina i puc acabar La història del senyor Sommer, de Süskind —per cert pura delícia— directament, sense ajuts elèctrics, però perdoneu; ara estic elogiant una novel·leta quan el que toca és fer una crítica de teatre. No sé, tinc el cap a can pixa, o és que no m'he acabat d'iniciar.