Los Girasoles Ciegos

LOS GIRASOLES CIEGOS

(quatre relats de Alberto Méndez)

¿Hi ha res més indigne que començar una guerra, civil, guanyar-la i acarnissar-se amb els perdedors? Voltaire ho va definir molt bé: "qui es venja després de la victòria és indigne de vèncer".

Fa uns dies em van regalar un llibre que em va fer il·lusió; no coneixia l'autor, però sí el títol: Los Girasoles Ciegos perquè també és el nom d'una pel·lícula que em va impactar, dirigida per un dels que considero millors directors del cine espanyol, José Luis Cuerda. Aquest cineasta té un nas i un gust especial per triar relats que després trasllada al cine amb resultats excel·lents. La Lengua de las Mariposas, basada en uns contes de Manolo Rivas n'és una mostra.

Tornem al llibre. Consta de quatre relats, sobre el final de la guerra civil i la postguerra espanyoles —quin sarcasme macabre anomenar civil a una guerra, però ja és tard per reinventar segons quina mena de llenguatge—. Hi trobem quatre històries de perdedors, però no de persones perdedores sinó dels que van lluitar a favor del estat legalment constituït en front dels feixistes que es van revoltar i per tan perdedors en quan que van perdre la guerra.

Les històries són terribles, duríssimes, quasi insuportables per la tristesa que emanen, però a la vegada bellíssimes pels conceptes i el llenguatge que utilitza l'autor. Es tracta del que l'escriptor anomena cuatro derrotas, quatre històries tristíssimes que s'enllacen entre elles. És un dels llibres més antibèl·lics que he llegit mai, i estic segur que si algú dels que considera que la guerra civil espanyola va ser una cruzada de liberación el llegeix—que segurament encara n'hi ha— es morirà de vergonya perquè se li farà palès que els vencedors no en van tenir prou guanyant; acabada la contesa van actuar com ho fan els fills de puta, amb esperit de revenja i com passa sempre es van resquitar sobre els més indefensos, els que no van voler o poder fugir.

Estilísticament el llibre és una meravella. Utilitza un castellà preciós, salpebrat de paraules poc corrents, però entenedores, de les que estan arrelades a la terra; m'ha recordat al meu admirat Miguel Delibes. L'autor es diu Alberto Méndez i tot i haver estat vinculat sempre al món editorial, com a escriptor era un desconegut, i parlo en passat perquè va morir relativament jove, als seixanta tres anys amb només aquest llibre de relats escrit. A la solapa hi ha una paràgraf que val la pena llegir més d'una vegada:

Todo lo que se nara en este libro es verdad, pero nada de lo que cuenta es cierto, porque la certidumbre necesita aquiescencia y la aquiescencia necesita la estadística. Fueron tantos los horrores que, al final, todos los miedos, todos los sufrimientos, todos los dramas, sólo tienen en común una cosa: los muertos. Pero los muertos de nuestra posguerra ya están resueltos en cifras oficiales, aunque ya es hora de que empecemos a recordar lo que sabemos.

Penso que no cal afegir res més. Segur que els que lluiten en favor de recuperar la memòria històrica saben de que es parla. Busqueu el llibre (Anagrama) i compreu-lo, ja es va per la trenta i tants edició.