L'Encarregat

L'ENCARREGAT

(a l'Espai Lliure de Montjuic)

Diuen que rectificar és de savis, i ara jo ho faré, no perquè em prengueu per savi, déu me'n guardi, ni com Saule de Tars que camí de Damasc li esclatà al seu voltant un fulgor celestial, sentí una veu i mentre queia del cavall es convertí. No; ni m'he convertit ni he anat mai a Damasc i molt menys a cavall; a cavall hi vaig anar una vegada per Comarruga i em vaig encetar. Rectificaré pel que he vist avui a l'Espai Lliure. Molts dels que em coneixen m'han sentit a dir que Pinter no és un dels meus autor predilectes. No havia vist l'Encarregat (the Caretaker) dirigit per Xiscu Masó, i per això m'esmeno.

Només d'entrar a la sala ens hem topat amb una escenografia inquietant, un lloc ple d'andròmines i trastos, com l'espai d'un d'aquests sonat que recullen trastos —magnífica escenografia de Paco Azorín— que m'ha recordat American Buffalo pel caos. I ha començat la funció.

Anton (Carles Martínez) entra acompanyat de Daunis (Albert Pérez), un indigent. L'ha rescatat d'una baralla en un bar i l'ha portat a casa seva on el deixa que passi la nit. De seguida veiem que l'Anton no és massa normal, doncs titubeja molt i es mou amb certa lentitud, però és bona persona i permet que Daunis es queda a viure amb ell i fins i tot li proposa que es quedi a la finca en qualitat d'encarregat, ja que l'immoble és seu, tot i viure en una mena de soterrani. L'endemà apareixerà Miki (Marc Rodríguez), el germà de l'Anton, un personatge que tampoc peta massa rodó. Junts configuren una mena de triangle magnètic que t'atrapa.

Amb aquesta obra Pinter ens planteja un conflicte entre la dignitat i la misèria en clau de comèdia, i a fe que gran part de l'obra ens fa somriure i fins i tot riure obertament, però a l'últim terç l'Anton explica el que li va passar quan tenia setze anys. Assegut al centre de l'escenari, estàtic, amb una llum groguenca que si li va concentrant a la cara deixant la resta de l'escenari quasi a les fosques, li explica a Daunis la seva estada a la casa de salut mental i el que li van fer... És un monòleg brutal que quasi et fa aflorar les llàgrimes gràcies a l'actuació magistral de Carles Martínez. Curiosament, acabada aquesta explicació l'obra torna a agafar el to anterior fins a acabar, tornant al principi, els germans com sempre i l'indigent al carrer.

Xicu Masó ha dirigit l'obra magistralment portant els tres actors a l'excel·lència, que lògicament han destacat per ordre de protagonisme, però el llistó mai ha baixat ni un mil·límetre de dalt de tot. La il·luminació de August Viladomat i el vestuari de Maria Araujo boníssims. Quan l'indigent s'acostava a la meva grada, fins i tot m'ha semblat que feia pudor.

L'Espai Lliure ple a vessar d'un públic que ha aplaudit una i altra vegada. Fa goig veure com aquesta sala tan estimada pels que som fans del Lliure torna a funcionar i amb obres cabdals del teatre modern. Felicitats Pasqual per aquesta programació.