L'accident. homenatge a Albert Camus

L'ACCIDENT. HOMENATGE A ALBERT CAMUS

(a la Sala Beckett)

Albert Camus —s'ha de pronunciar kamy, amb una "i" fosca i posant boca petonera amb el morro mirant al cel com si cantessis Only You, versió de The Platters— és aquell intel·lectual francès que com tants no va néixer a França si no a Algèria, i que junt amb Sartre van ser coneguts per ser els principals membres de l'existencialisme, com a concepte, i per portar sempre un cigarret a la boca, com a imatge. A Camus se li va concedir el premi Nobel de literatura l'any 1957, amb 44 anys, i va morir d'accident de cotxe als 46 a la Borgonya (França) un lloc adequat per tastar vins, no per morir, però la vida, de vegades, és injusta.

Carme Cané va estrenar l'any passat el seu primer espectacle dins el Festival Grec: L'accident, Homenatge a Albert Camus, espectacle que jo em vaig perdre i que avui he recuperat —de vegades tinc el síndrome del mal estudiant que està continuadament recuperant assignatures perdudes o suspeses— a la Sala Beckett.

Tot comença amb l'accident de cotxe en que Albert Camus va perdre la vida. El seu àngel de la guarda, encara mig estabornit per la trompada, es troba amb el de Michael Gallimard, editor de Camus i conductor del cotxe. La cosa pinta malament perquè Albert Camus ha mort sense creure en Déu. Per acabar-ho d'adobar, l'àngel de Camus, contradient les normes, ha posat afecte en el seu protegit i, si és descobert, no hi haurà cap possibilitat que el filòsof entri al cel. El que acabo de transcriure és una còpia literal del programa de mà, una de les millors síntesis que he llegit mai en un programa.

A partir d'aquí l'autora fa un repàs a les dramatúrgies de Camus, passant per El Mite Sísif, Cal·lígula i unes quantes més, tot muntat amb una escenografia molt atractiva de Laia Torrents i Roger Aixut ajudat per una il·luminació molt bona de Jordi Pasqual.

El contrapunt que ofereix la visió dels àngels de la guarda amb els pensaments del propi Camus —en bona part a base de monòlegs— i amb la seva relació amb Maria Casares, actriu i filla del exiliat Casares Quiroga, cap de govern de la república presidida per Manuel Azaña, és molt interessant, un exercici intel·lectual de fort valor afegit. Una obra que, si es coneix una mica el corpus de l'escriptor, es pot valorar al màxim.

Tilda Espluga, Nies Jaume, Xavier Ripoll  i Jacob Torres han estat molt bé en els seus respectius papers, sota la direcció de la mateixa Carme Cané. Llàstima que la peça només s'ha pogut veure quatre dimarts, dia inhabitual, a la Beckett.  Si no l'heu vist ja no hi ha res a fer: avui era l'últim dia. Jo, com que estic de recuperació després d'una aturada forçosa per incapacitats físiques, vaig de cul repescant el que puc, i la meva feinada en dona, però de vegades val la pena.