Snorkel

SNORKEL

(a la Sala Beckett)

La paraula snorkel ve de l'alemany  i es refereix a un tub que proporciona aire, i era utilitzat per indicar la ventilació dels motors dels submarins alemanys de la segona guerra mundial. Després ha quedat per referir-se als tubs de respiració que es fan servir per bussejar. Una virgueria és una cosa delicada (no en va prové de virgo), exquisida, ben feta i aquesta és la inspiració amb que neix la companyia d'aquest nom. Així consta en el programa de mà el perquè d'aquest nom del grup que va néixer l'any 2009. Albert Boronat és de Coma-ruga. Jo em pensava que a aquest lloc no hi havia nascut mai ningú, que la gent només s'hi anava a banyar, no a parir, però es veu que estava equivocat; corregeixo el meu error. És dramaturg, porta escrites unes quantes obres per a teatre i també per a la ràdio. Fetes les presentacions, anem per feina.

 Si hagués de descriure Snorkel en tres paraules, diria que és una MPM (monumental palla mental), però de les bones, de les divertides i a la vegada profundes, perquè n'hi ha d'altres de les que val més ni parlar-ne i molt menys fer-se-la. Comença amb un dels actors explicant-nos perquè va decidir anar a meditar a un monestir —convenientment reciclat en casa rural— al pic d'una muntanya i al peu d'un llac. Cansat de mirar al cel i deixar la ment en blanc li venen ganes de masturbar-se, i ho fa, però al final s'adona, avergonyit, que tres persones l'observen des del monestir. La resta d'actor retirats al fons de l'escenari el saluden amb la mà. Un monòleg delirant que et preguntes d'on ve i cap on va. A partir d'aquí les coses es compliquen força. Com? Doncs de totes les maneres possibles, veient passar cervatells, acudint a festes imaginàries on no hi ha ningú i s'ha acabat la beguda i els pastissets, explicant històries absurdes ajudants per un projector d'aquells que s'utilitzen en els curset d'auto ajuda i presentacions de resultats... Sí, tranquis, l'snorkel hi surt; el narrador se'l posa i busseja en una piscina buida de plàstic model estoy con Toy, agenollat a fora i amb el cap a dintre. Perquè? S'ha parlat d'un llac d'aigües transparents i...

Ho aneu agafant, oi? Me n'alegro. El que passa és que tota l'obra és un disbarat, però un disbarat mil·limetrat, per capes, molt ben dirigit per Aleix Fauró i actuat excel·lentment pel quartet d'intèrprets Javier Beltrán, Isak Férriz, Marina Fita i Isis Martín, destacant especialment els dos xicots. És un miracle fer durar 80 minuts una obra cosida de monòlegs, utilitzant simbolismes, metàfores, metonímies i qualsevol figura retòrica que se us pugui acudir, i per això acabareu surant en l'espai inclòs entre les parets negres de la Beckett sense saber el perquè... Bé, al final us ho explicarà el Major Tom per boca de David Bowie (Space Oddity, 1969).