VICTÒRIA D'ENRIC V
(al Teatre Lliure de Gràcia)
Amb aquest títol Pau Carrió fa
una versió de l'obra de Shakespeare Enric V, última de la trilogia formada per
Ricard II i Enric IV. Agafa una part d'aquesta última, quan Enric era un jove
disbauxat, passa per la mort del pare, la coronació i la discussió de l'Arquebisba
de Canterbury i el bisbe d'Ely sobre la legalitat de la petició d'Enric en
quant els drets a França —que és quan comença l'acte primer de l'obra del
bard—.
Amb una escenografia
generosament àmplia, potser excessiva, apareix un narrador —que fa el paper del
cor de l'original— que ens va posant en antecedents picant de l'obra anterior
de la trilogia, fins a situar-nos en els dies previs a la batalla d'Agincourt,
en plena Guerra dels Cent Anys —que ja s'ha de ser bèstia per fer durar cent
anys una guerra, i això és història, no fantasia del dramaturg—.
Jo vaig trobar l'adaptació
una mica irregular, amb trams d'un recitat fidel a l'original, especialment
valuosos els de Pol López en el paper d'Enric i altres parts em van grinyolar,
com quan els personatges surten tots a escena per buidar garrafes d'aigua de
supermercat per inundar l'escena, o que l'alfères Pistol, tot i dir-se aquest
nom, porti una pistola Beretta model de l'any 2000. Després de la
"grinyolada" de l'aigua, l'escena que representa la batalla d'Agincourt
amb els combatents arrossegant-se per damunt dels tolls crea un ambient de lluita
i mort espectacular.
Com he dit abans l'escenari,
amb les grades a tres bandes, el vaig trobar excessivament gran i quan algun
dels actors estaven a un extrem, els espectadors de l'extrem oposat rebien la
veu amb dificultats. Penso que és un espectacle potent amb alguns aspectes que
crec es podrien millorar. A mi particularment la inclusió de tres músics no em
va aportar gran cosa.
El Lliure de Gràcia quasi
ple i amb un públic que va aplaudir generosament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada