L'EMANSI(PA)MENT DE LES FÚRIES

L'AMANSI(PA)MENT DE LES FÚRIES

(al Teatre Grec de Montjuic)

Aquesta ressenya em serà molt difícil de fer per un motiu important: jo als Parking Shakespeare els adoro, ells ho saben i avui no parlaré massa bé de l’obra que he vist. També aclariré que la primera part de la marató, Titus, no la vaig poder veure perquè els il·luminats que venien les entrades del Grec em van perdre les de la primera part; a hores d’ara encara deuen voltar “pel núvol”. Dit això no em puc estar de dir el que penso, com faig sempre.

Pam amunt pam avall, fa dos anys vaig veure Aüc, una obra que em va deixar garratibat per la seva qualitat i el que ens explicava. Les Impuxibles van “fitxar” la Carla Rovira i van aconseguir una obra rodona i total: idees, text, música, dansa...

Ara aquesta jove creadora s’ha carregat a l’esquena un Shakespeare: The Taming Of The Shrew, en català La Ferèstega Domada, i perdoneu-me el joc de paraules fàcil, també se ha carregat l’obra, segons el meu punt de vista; tot el que dic és des del meu punt de vista. M’explico.

El toc feminista l’ha traït fins el punt de fer-se un embolic i perdre el control de la peça. Ha començat força bé, fent aparèixer al propi Shakespeare, cosa que no és cap novetat. A Anglaterra de “shakespeares” se’n fan centenars cada any i s’interpreten de moltes maneres i amb absoluta llibertat. Jo, que no hi visc a Anglaterra, n’he vist uns quants al llarg de la meva vida, des de teatres petits del Fringe, fins al Globe i a Stratford, i es prenen moltes llibertats, però habitualment sense carregar-se l’esperit del que l’autor volia transmetre.

Pregunta: aquesta comèdia del bard és masclista? Ningú en dubta. Era la seva intenció defensar aquesta manera de fer? Aquí pocs hi estan d’acord. Llegiu-vos els Sonets i veureu que no semblen escrits per un mascle tipus Manada.

De què em queixo d’aquesta Ferèstega que hem vist? Doncs que l’adaptació ha desvirtuat l’obra inicial, la que va escriure el dramaturg. A partir d’un moment han fet canvis que no sé si ens portaven a una peli de Tarantino o de Russ Meyer. Han fet modificacions importants cap a pitjor.

Quan Petruccio es nega a quedar-se al sopar nupcial i s’emporta a Caterina en plena nit, sembla que han estat assaltats per un comando de feministes i l’han estovat a plaer a jutjar com ha aparegut d’ensangonat. L’escamot estava format (les hem vist a escena) per unes energúmenes armades amb fuets, pals de beisbol, barres de ferro i fins una metralladora. La pregunta important és: el feminisme ha de combatre el masclisme violent amb violència, equiparant-se així al masclisme que vol combatre? Si aquest és el missatge, ho tenen fotut; penso que la seva lluita, en la quan molts estem al seu costat, l’han d’enfocar d’una altra manera. Sé que només estem davant d’una representació, però la “moralina” és molt “desmoralitzadora”.

I aleshores ha aparegut un quartet de cantants (?) que ens han ofert un rap força deplorable que s’ha allargat més del desitjable. El rap és un estil musical no fàcil d’encaixar en teatre, però hi ha qui en sap i ho fa bé. Si heu tingut ocasió de veure In The Heights de Lin-Manuel Miranda, sabreu de que parlo. Aquest ha sigut més patètic que quan la companyia cantava No, No Somos Ni Romeo Ni Julieta, aquell tema estrella de la caspa dels seixanta que perpetrava la Karina. Tot m’ha semblat un despropòsit.

Però no vull acabar la ressenya sense parlar dels actors. A mi no m’ha semblat que ho fessin malament. Han fet el que han pogut, que ha estat poc, com diu aquell refrany castellà: con estos mimbres... Em sap molt de greu tot el que acabo d’escriure. Els parkings potser hauran de recuperar dramaturgs que els van fer adaptacions memorables.

Acabo disculpant-me davant dels que l’obra els va agradar molt. Només puc dir que diferents persones tenim diferents punt de vista, i segurament cap tenim la raó absoluta, que només tindria déu... si existís.

P.D. Foto que fa palesa la violència feminista expressada en l’obra:

LES FERES DE SHAKESPEARE

LES FERES DE SHAKESPEARE

al Onyric - Teatre Condal

          David Mamet és guionista de 46 pel·lícules i Tom Stoppard de 50, Deun'hi dó! Doncs William Shakespeare ho és de 1.427. Colló! Em sembla que per anys que passin ningú l'atraparà. I perquè? Crec que passa això perquè és com el porc: d'ell s'aprofita tot. A pocs se'ls ha donat tan bé la comèdia com el drama, i ara ho podreu comprovar, doncs els Parking Shakespeare dintre poc ens faran L'Amansiment de la Fera, una comèdia esbojarrada i Titu Andrònicus, la tragèdia més bèstia imaginable.

          Això ha estat una digressió, perquè jo vull parlar d'un musical que es va estrenar ahir a l'Onyric, o el Condal, o les dues coses, que al final és el mateix.

          El Pirates —la companyia que gestiona El Maldà— s'ha encarat per tercera vegada amb un text del bard: The Taming of the Shrew però ho ha fet posant els ovaris damunt la taula, i parlo d'ovaris perquè, com diu en el programa de mà, ha "capgirat un text essencialment masclista", així sense manies. Ha mantingut el fil de la història, però amb unes notes de diferent color, i els ha sortit rodó. Enhorabona Ariadna Pastor per un treballa imaginatiu i increïble.

          A partir d'aquí l'Ariadna Cabiró, la música de la casa i l'Adrià Aubert, el director han començat a fer puntes de coixí i els ha sortit un musical digne dels millors que s'estan fent al West End de Londres.

          Només d'entrar al teatre ja et sorprèn la modificació de l'escenari amb una passarel·la acabada en T damunt el pati de butaques, però a l'escenari Enric Romaní ha muntat un racó de Padova que ens ha transportat al renaixement, i hem vist la plaça de la ciutat amb anades i vingudes de la població, però també la casa benestant de la família de Caterina i Bianca, i... Tot amanit amb unes cançons molt bones i ben executades per un tercet a voltes reforçat per un contrabaix i violí a càrrec de... (ho hauríeu d'endevinar).

          La història és coneguda, tot i que, com ja he apuntat, hi ha uns canvis que no han perjudicat en el més mínim la trama, encara que sí la intenció. El càsting formidable; no acostumo a citar els actors però en aquest cas no em puc resistir: Laura Aubert, Lloll Bertran, Mariona Castillo, Ricard Farré, Laura Pau, Lluna Pindado, Arnau Puig i Jordi Vidal, molts d'ells doblant papers.

          A destacar també unes coreografies molt senzilles però tremendament efectives ideades per Laura Romaní i un vestuari molt adequat de Maria Aldabalejo.

          Dues hores de teatre imprescindible que t'inviten a anar a sopar amb la penya amb la que has anat al teatre —en aquest cas uns néts meus— i comentar les excel·lències del que has vist i adonar-se que es pot modificar el text sense perdre ni un bri de la història i també que res és intocable i que ben fet es por modificar tot. Avui he estat especialment content de que els que m'acompanyaven fossin néts meus.

AFANYS D'AMOR PERDUTS

AFANYS D'AMOR PERDUTS

(al TNC)

          Permeteu-me que faci algunes precisions. La Sala Petita del TNC de petita no en té res. Els muntatges a tres bandes són molt punyeters. Els humans, de promig comencem a perdre capacitat auditiva als 65 anys, i la majoria de persones més grans de 75 tenen dificultats per oir. El que ajuda molt és veure la cara del que parla i (sense ser-ne conscients) llegir-li els llavis. Els objectes sòlids tapen la visió; de petits, quan algú interferia posant-se al mig, li dèiem "eps, que la carn de burro no és transparent"; sé que és una expressió lletja, però m'encanta, em transporta a la meva infantesa. Dic tot això perquè els responsables d'Afanys d'Amor Perduts, peça en cartell al TNC penso que tot això no ho saben, i per això els hi explico (el saber no ocupa lloc).

          Em poso a la feina. Aquest Shakespeare diuen que és dels primers, una comèdia d'embolics, d'aquelles que últimament es representen molt, i sense cap mena de respecte, passant-se pel forro la temporalitat i altres coses. Bravo. No fa massa vaig veure As You Like It al Globe de Londres, i també els hi van fotre pels descosits. El problema d'aquest muntatge no és que sortissin patinets elèctrics, motos, bicicletes, sessions de cine, escopetes de dos canons i màquines d'escriure, no. El problema del muntatge d'avui és que no tots els espectadors ho hem pogut fruir al cent per cent.

          L'obra s'ha muntat a  tres bandes, amb els dos laterals bastant profunds —d'aquí la nota que la Sala Petita de petita no en té res—. Al mig de l'escenari i "han plantat" un arbre, bé, una soca immensa i gruixuda —d'aquí lo de la carn de burro...—, i per acabar-ho d'espatllar gran part de l'obra els actors l'han fet com si hagués estat muntada a la italiana, o sigui de cara a la grada central. Conclusió, els que sèiem als laterals cap al final, i que estem en la franja d'edat esmentada al primer paràgraf, hem quedat ben fotuts —i jo porto audiòfons, que ajuden, però només ajuden—. Per acabar-ho d'espatllar el tros de peli, en contes de projectar-lo contra la paret del final, l'han fet sobre un llençol posat quasi a tocar de la grada central. Sort que era Le Voyage Dans La Lune de Meliès, que l'he vist mil vegades... però penso que Bibibana Puigdefàbregas, responsable de l'escenografia no l'ha encertat.

          L'obra, com ja he apuntat, és de les d'embolica que fa fort en versió fot-li que és de Reus. Homes d'alt llinatge més curts que una cua de conill, noies més espavilades que la mare que les va parir, un noble espanyol gomós —estic segur que quan Shakespeare la va escriure ja va pensar en Carles Martínez—, una camperola mostrant cuixa que com diuen a Lleida feia goleta, i un pallasso curt però simpàtic, que ho embolica tot —un altre que quan el bard el creava pensava en l'Oriol Genís—. Anomeno aquests, però tots han estat molt bé.

          Boníssima il·luminació de Bernat Tresserra, moviment escènic notable de Roberto G. Alonso i vestuari de traca i mocador de Miriam Compte. Bona direcció de Pere Planella, però no exempta de culpa pels problemes abans esmentats. Llàstima, cony!

AS YOU LIKE IT

AS YOU LIKE IT

(al Shakespeare Globe de Londres)

          Pels aficionats al teatre, a Londres n'hi ha un al que, si es pot i hi ha funció, s'hi ha d'anar obligatòriament: el Shakespeare Globe. No és "de veritat" perquè és una reproducció, però val molt la pena visitar-lo i especialment anar a veure-hi una obra. Està tan ben construït i és tan fidel a com era a finals del XVI, que de seguida t'oblides que el van fer al XX.

          L'original es va aixecar el 1599 per a la companyia de Shakespeare. El 1642 tots els teatres de la ciutat van ser clausurats per l'administració puritana, i al 1644, al estar fora d'us va ser demolit. La religió sempre tocant allò que no sona. Però l'any 1970 un director nord americà començà a recollir fons per reconstruir-lo i avui podem gaudir de la reproducció exacte de l'original a pocs metres de la seva ubicació inicial, al Bankside.

          No és fàcil trobar entrades, però mai t'has de rendir, i és el que vam fer el meu nét i jo, presentar-nos dues hores abans de l'espectacle i "pillar" algun retorn, i a fe que vam aconseguir de les millors localitats: centrats, al pis de baix i fila 6 —el que vol dir poder recolzar l'esquena a la paret—. El que n'hauríem de dir platea, son entrades a peu dret, sense sostre. Així és com vam poder veure As You Like It.

          Explicar l'argument d'una obra de Shakespeare està per demés per coneguda. L'important és com "s'ho fan" les companyies angleses. Habitualment en els "temples" —National Theatre, Barbican, els dos teatre s'Stratford i el Globe— són fidels a l'original, o sigui que et menges tres hores com a mínim, però tres hores d'excel·lència on no s'estalvia res: música, danses, vestuari i una cosa que jo valoro molt: desimboltura. Amb això vull dir que els directors no l'encaren amb un respecte especial com si es tractes del Sant Grial, amb la qual cosa possiblement quedaria artificial. Especialment les comèdies del bard es fan com a l'època, descaradament, com quan el públic s'anava a divertir, berenar i beure, i si convenia participar dient a crits que "la noia" s'havia amagat darrera la columna.

          Aquest teatre ja el coneixia, però el meu nét no, i va ser tota una experiència alternar la meva atenció entre el que passava a l'escenari i el que li passava a ell. Un detall que em va recordar el Grec de Barcelona d'anys enrere: com que els bancs són de fusta i les obres són llargues, lloguen coixins que s'apiaden dels culs dels espectadors. També venen impermeables de plàstic transparent pels que estan al yard (platea a peu dret) que si plou es mullen al no estar coberta aquesta part. Tot recorda una mica els Corrales de Comedia del segle d'Or espanyol, com el de Almagro.

          Si aneu a Londres i sou aficionats al teatre, recordeu que és una visita imprescindible.

TOT VA BÉ SI ACABA BÉ

TOT VA BÉ SI ACABA BÉ

(al Parc dels Til·lers de Barcelona)

          Els que em coneixen segur que m'han sentit a dir més d'una vegada que Shakespeare és com el porc;  d'ell s'aprofita tot. A primera vista és una sentència poc respectuosa, però és una veritat com un temple, i aquests dies s'ha pogut comprovar, una un cop més, amb el que els Parking Shakespeare estan oferint al parc dels Til·lers de l'Estació del Nord.

          Tot Va Bé Si Acaba Bé (All's Well That Ends Well) és una de les comèdies menys representades del bard, que com tantes de les seves obres està més o menys inspirada en el relat d'un altra autor, en aquest cas el Decamerò de Boccaccio. Una història tonteta i força inversemblant que gràcies a la manera de fer dels Parking, i sota la versió i direcció, inspiradíssimes, del duet Mònica Bofill i Judith Pujol esdevé una peça divertida, refrescant i imprescindible per acomiadar la temporada.

          Una gentada estem assegut esperant, i a les set de la tarda es comença a sentir la fanfàrria amb que s'acosta la companyia a l'espiral que es dibuixa al parc, i que el públic rebem amb una bona tanda d'aplaudiments, i a continuació el bufó ens comença a explicar el que passarà, interromput repetides vegades per la resta de components de la faràndula, que li arriben a preguntar si ho explicarà tot ell o ho podran representar com estava previst. Aquesta manera de fer és marca de la casa i dóna un to distès i jocós a la peça.

          I així va discorrent al llarg de l'hora i mitja la senzilla i primeta peça del geni anglès, amb interrupcions dels uns als altres, amb cançons i danses amb moviments més dignes de Shin Chan que de l'època renaixentista, i el mateix passa amb les cançons que van des de la copla més cutre fins a mariconades com Olvídame Y Pega La Vuelta el duet Pimpinela (tela!).

          El vestuari és de traca i mocador. Des de l'elegància d'Òscar Bosch fent de Lafeu, americana i pantalon de lli color cru, barret del mateix color, fins als pantalons de jugador de bàsquet verd parxís talla XXXXXL, samarreta imperi, camisa mambo i mitjons impossibles d'Adrià Díaz en el paper de bufó, i així tota la companyia. A destacar la dicció de tots els components, clara i precisa; saben projectar la veu de manera exemplar i fins i tot persones com jo, que anem més curts d'oïda que de gambals, no ens perdem ni mitja paraula malgrat ser la representació a l'aire lliure. A això hi hem d'afegir molt bones actuacions amb l'estil que jo adoro: tots al mateix nivell, equilibrats, sense ningú destacant per damunt dels altres. Felicitats!

          No em puc estar d'anomenar els intèrprets: Òscar Bosch, Mireia Cirera, Ester Cort, Adrià Díaz, José Pedro García Balada, Pep García-Pasqual, Carles Gilabert, Ariadna matas, Santi Monreal i Ricard Sadurní.

          L'únic que he de lamentar, és el que passa amb tot el que és bo: s'acaba, però per altra banda ens queda l'esperança de que l'any que ve hi tornarem.

The Hollow Crown

THE HOLLOW CROWN

(sèrie de televisió)

          Com que jo no sóc creient, vaja, per no ser-ho ni crec en la religió bona, no controlo massa bé el calendari de festivitats i celebracions, i faig les coses al meu aire. Ho dic perquè l'agost és el mes en que faig ramadà, però compte, no ens confonguem, faig ramadà de teatre, no aquell de deixar de menjar, beure o fer l'amor. Diguem que és un ramadà sui generis, empès perquè la cartellera és un desert.

          Per compensar-ho recupero sèries de TV que tinc pendents o a mig rematar. M'he posat al dia amb House of Cards (l'americana), Game of Thrones, Boardwalk Empire, he tornat a veure The League Of Gentelements, m'he avorrit amb The Young Pope, i he devorat The Hollow Crown. D'aquesta última vull parlar.

          Si sou Shakespearians, opinareu com jo que és una de les coses més  grans que s'han fet per a la televisió. Consta de dues temporades on a la primera s'ataca l'anomenada Henriad, tetralogia composta per Richard II, Henry IV part 1, Henry IV part 2 i Henry V. A la segona temporada estem en la Guerra de les Roses amb Henry VI part 1, Henry VI part 2, Henry VI part 3 i acabem amb Richard III, aquell de "el meu regne per un cavall..."

          No desvetllo cap secret si dic que els anglesos produint sèries històriques son els putos amos; tan és si es tracta de adaptacions d'obres clàssiques, Shakespeare en aquest cas, com obres de ficció recents en el cas de  Downton Abbey. Dominen un mitjà que sembla que hagin inventat ells, tenen excel·lents guionistes, directors d'art, productors com Sam Mendes en aquest cas i un estol d'actors provinents de les escoles de teatre —les millors del món?— que han passat per la BBC o la RSC (Royal Shakespeare Company), Jeremy Irons, Michael Gambon o Benedict Cumberbatch per citar noms coneguts, i naturalment directors magnífics com Rupert Gold, Richard Eyre, Thea Sharrock o Dominic Cooke.

          El resultat, en aquest cas, és una obra immensa on es combinen les parts més teatrals amb recitats acuradíssims, sense moure una coma del text original dit amb solvència des de l'actor principal fins al maldito, i escenes d'acció (guerra, generalment) amb uns moviments de tropes i càmera fora del comú i un valor afegit: tot lluny de l'estètica Cecil B. De Miller, o sigui res de daurats, trompetes i cuirasses brillants. Tot cutre com era a l'Alta Edat mitjana, brut, apedaçat i poc glamourós; les escenes a Westminster encara amb una certa lluentor, però els carrers de Londres, la gent del poble, les tabernes i cases de putes, d'agafar fàstic. El personatge de Falstaff  és un bot de greix que fins i tot et sembla que li sents la pudor.

          Quina enveja em fan aquests putos british. Saben treure suc del seu patrimoni cultural perquè, hàbils, l'han sabut treballar. I aquí una reflexió: sempre parlem del mateix autor, William Shakespeare i una miqueta de Christopher Marlowe. A la mateixa època, a Espanya hi havia una muntanya d'autors rellevants a la mateixa altura que els anglesos. Lope de Vega, Miguel de Cervantes, Calderón de la Barca, per dir-ne només tres. Com el Segle d'Or espanyol no hi ha hagut cap moviment cultural comparable al món, però la industria audiovisual aquí és inexistent. Shakespeare fins al dia d'avui, és el més gran guionista cinematogràfic de la història: 1.293 pelis —vint-i-cinc produint-se en aquest moment—. Us imagineu si algú s'hagués posat les piles amb els escriptors del Segle d'Or espanyol? Però aquesta sí, és una altra pel·lícula.

          Torno a The Hollow Crown. Us la recomano vivament, encara que no sigueu seguidors, com jo, del bard d'Stratford-upon-Avon. És una lliçó d'història, de teatre, de cine i de bon gust.

Els Dos Cavallers De Verona

ELS DOS CAVALLERS DE VERONA

( al Parc de l'Estació del Nord)

          Els que anem sovint al teatre estem disposats, normalment, a aguantar-ho tot i lògicament hi anem ben disposats. No conec a ningú que frueixi quan l'espectacle és un fracàs. Paguem per passar-ho bé. De vegades veurem una tragèdia, de vegades una comèdia i moltes altres no ho sabem ben bé perquè és una estrena. A voltes, tot i ser una estrena, ja sabem que serà divertida. I de on ve aquesta seguretat? Doncs de la companyia perquè tradicionalment elaboren bé els seus espectacles, com en el cas dels Parking Shakespeare i els seus muntatges, al parc de l'Estació del Nord, ja són esperats amb candeletes.

          Aquest any l'hi ha tocat a Els Dos Cavallers De Verona adaptats i dirigits per Jordi Centelles. Particularment penso que aquesta és una de les comèdies més fluixetes de Shakespeare, però aquest paio era com el porc; d'ell s'aprofita tot, i a fe que s'ha aprofitat, convertint-la en una comèdia esbojarrada, amb amors desamors, traïcions i infidelitats; criats murris, pretendents tòtils i pares de noies verges carallots. Però el director no s'ha conformat i hi ha afegit mafiosos més curts que una cua de conill, cantants vestits con a gondolers, paparazzi seguint la jet set del moment i un dialecte italià amb sonoritats catalanes. Els italians quan et diuen que no revelis un secret utilitzen l'expressió acqua in bocca, però els d'avui deien mutis i alla gabbia.

          Ha sigut divertit comprovar com en determinats moments els actors recitaven fil per randa el text del bard traduït per l'expert Salvador Oliva i d'altres es passaven per l'engonal els versos del dramaturg aplicant dos sistemes clàssics: el fot-li que és de Reus, o el fotre'ls-hi pels descosits, ambdós de gran tradició a casa nostra.

L'escenografia inexistent, com sempre; l'espiral del parc amb el terra de sorra que ha estat prèviament regat. El vestuari molt bo amb una pila d'al·lusions: el Duc de Milà anava de Mussolini i els bandits de gàngsters al servei de Don Corleone. La part musical, sempre cantada a capella, genial, especialment Parole de Gianni Ferrio, cantada al estil de la Mina i l'Alberto Lupo, amb els que feien cors amagats darrera els arbres. Hem sentit Nel Blu Dipinto Di Blu (Volare) i fins i tot el Mambo Italiano... Podria estar continuant, però m'aturo.

          Els Parking com sempre excel·lents, fent-se sentir, projectant la veu de manera impecable —¿quan donaran cursos a actors que tenen problemes en això?— fent que tots els espectadors s'assabentin de tot, tan si estan de cara con d'esquena. Una hora i quaranta de teatre en majúscules.

          Al acabar aplaudiments perllongats i el públic dempeus. Hi ha qui diu que els espectadors s'aixequen perquè ja els fa mal el cul de seure damunt el pedrís, però no és cert. He pogut comprovar que ho fan perquè els ha agradat molt. Val, que sí, que a alguns el cul els feia mal, però m'han dit que els ha agradat molt, cony.

          Fins el sis d'agost teniu temps per veure-ho. No us ho perdeu, us maleiríeu els óssos. Consulteu la cartellera que em sembla que algun dia fan ramadà, i tot i que l'espectacle és gratuït, no sigueu garrepes que funciona per taquilla inversa, o sigui que al acabar s'agraeixen les donacions, especialment les que no baixen dels vint euros.

SOMNI D'UNA NIT D'ESTIU

SOMNI D'UNA NIT D'ESTIU

(a La Seca)

          Tal com ho diré pot semblar un sacrilegi però és un elogi, i com que jo sóc poc donat a la ortodòxia, no m'ho callo: Shakespeare era un puta, un murri, i quan tocava escriure una comèdia divertida, doncs la feia grossa amb aquella alegria i desimboltura que li donava l'ofici, que en tenia molt d'afegit a la resta de qualitats.

          A més, les seves obres permeten molt diverses interpretacions i si l'adaptador sap on ha de mantenir la fidelitat i on pot estripar, habitualment tenim una obra a recordar. Les Alegres Comares de Windsor, no fa massa adaptada per Marc Rosich i ara aquest Somni acomodat per Adrià Aubert i Ariadna Pastor en son testimonis.

          La trama principal —que no explicaré per no fer-me pesat—es conserva, tot i que alguns personatges no mantenen el gènere, però això és irrellevant, doncs als temps del bard tots els papers el feien homes.

          És una obra d'amors i embolics, de persones i follets, de somnis i fantasies i per acabar-ho d'arrodonir el "pàjaru" del William es treu de la mànega una mena de Deus Ex Machina en forma d'elixir, un pensament d'amor que ho trastoca tot, i aleshores venen Els Pirates i en un moment d'inspiració —ja fa temps que l'arrosseguen— ho acaben de capgirar tot i munten un sidral de molta categoria, un pollastre d'aquells de descollonar-se de riure.

          L'escenografia és d'allò més senzill: res. Només hi ha la tarima elevada perquè el públic ho vegi millor, sí? Doncs no. A mida que avança l'obra ens adonem que hi ha uns escotillons per on hi entra i surt de tot: fum, follets, Puck... i és un no parar, perquè la peça està muntada d'una manera tan dinàmica que els set intèrprets no paren d'anar amunt i avall, córrer pel voltant de la tarima, entrar i sortir per aquestes trapes... Són una companyia jove i no han estalviat esforços.

          I el vestuari? El vestuari és de traca i mocador. Mentre els actors fan de "persones" vestits de carrer, tirant a cutre, però quan surten els follets la cosa esclata. Una mena de monos ajustats, de calça curta, tela de lluentons i escot palabra de honor, tan per les dones com per els homes. Al cap uns capells de plomes blanques i capelines del mateix material, que segons com semblava El llac Dels Cignes, versió Mariinski de Petersburg. Felicitats a Maria Albadalejo.

          Una de les llicències més importants que s'han pres Els Pirates és canviar l'obra teatral a representar durant les festes, canviant Píram i Tisbe, una obra clàssica d'amor prohibit, per Romeu i Julieta. Com que no hi ha pressupost —la subvenció no ha arribat— de balcó en fa una actriu. Aquí aprofiten per fer una paròdia del teatre compromès, buscant segones lectures, el compromís amb les classes més desafovorides..., en fi, teatre de reivindicació. Només amb aquesta mostra ja us podeu imaginar per on va el tema...

          M'està sortint una ressenya molt dispersa, però és que no sé com ordenar la quantitat de bestieses enginyoses que ens van servir. Cançons amb música en directe, coreografies, conya continuada... El divendres al que feia d'ase de tan divertimento li van saltar les dents postisses a la falda d'una amiga meva que seia a la primera fila... us ho imagineu?

          L'Adrià Aubert i l'Ariadna Pastor han fet una adaptació que, respectant el fil de l'obra, ha permès jugar-hi a cuit-amagar tot i mantenir moltes parts fil per randa seguint la traducció del Salvador Oliva.

          Aneu-hi, no us la perdeu. Jo si trobo un forat hi tornaré amb els meus néts grans. Vull que vegin que als clàssics com Shakespeare, se'ls pot interpretar de moltes maneres.

RICARD III

RICARD III

(al Tnc)

          Ahir opinava del paper del TNC i el seu impacte sobre el país; avui toca fer-ho sobre l'obra Ricard III i com s'ha fet aquesta versió. Vagi per endavant que Shakespeare es va inventar aquest personatge abjecte per encàrrec dels Tudor. Aquest rei va existir, però no era tan malparit, i com que és una ficció així ens ho hem de prendre. Us recomano el primer capítol de L'Escurçó Negre, on amb "gran rigor històric" s'explica la trajectòria del rei fins a la batalla de Bosworth.

          Aquesta versió comença amb només el rei en escena, sol, vestit fosc, amb uns ferros ortopèdics a la cama esquerra, el braç inútil, gepa i collarí que li aguanta el cap. Es lamenta d'aquests temps sense guerra en que els cavallers perden el temps en festes i plaers d'alcova. Ell no val per això i la seva deformitat no l'ajuda... Bon començament, els monòlegs del bard són impecables. Van apareixent els diferents personatges, però penso que aquí s'ha acabat l'interès.

          L'escenografia de Lluc Castells i José Novoa és força impactant, freda: vidre i metall. A mi no m'ha aportat res d'interessant, i per a la resta de consideracions em remeto a la meva nota d'ahir en aquest mateix blog. La il·luminació d'Ignasi Camprodon l'he trobar excessivament fosca, però penso que no és criticable, doncs els temps en que passa l'obra ho són molt de foscos. El vestuari de Maria Araujo l'he trobat massa convencional, no s'ha arriscat ni així, i per acabar als crèdits hi consta un responsable de moviment, Oscar Valsecchi, tot i que de moviment n'hi ha hagut molt poc. Tot i així admeto que estar-se palplantat pot ser una idea de moviment en teatre, però en aquest cas m'ha cansat veure tantes estàtues humanes al escenari escoltant com algun dels personatges deia el seu monòleg.

          A partir d'aquesta idea de posada en escena, penso que els actor s'han pogut lluir molt poc, tan els que han fet correctament el seu paper, com els que anaven molt justets —o justetes, per dir-ho com es fa ara en que alguns no saben que en les llegües romàniques el masculí és el genèric—. No he vist cap actuació d'aquelles de recordar, de les de pell de gallina, i al final de les quasi tres hores i mitja, "un cavall, el meu regne per un cavall" l'he trobat patètic, totalment absent de tensió.

          Anem bé TNC? Conec a molts, potser massa aficionats al teatre que es fan la mateixa pregunta. Malalts de teatre que es deixen una part dels seus ingressos per aquest forat que es diu taquilla amb l'esperança de gaudir de la cultura en majúscules. penso que el TNC es mereix repensar el seu futur, una reflexió en profunditat , de la qual el conseller de cultura no en pot ser aliè.

          Com sempre, quasi abans que s'apagués el llum, una part de l'auditori ja estava dempeus aplaudint enardits i cridant bravos desaforats. A la sortida quantitat d'autocars recollien els espectadors. No dic que sigui bo o dolent, i com deia Guillermo Brown, no hago más que hacer constar un hecho.

RICARD III

OBRES AL TNC

(Opinió)

          Aquesta entrada serà una prèvia a la ressenya que penjaré del Ricard III que s'està fent al TNC, sigles amb les que es coneix al TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA; sí senyor, de Catalunya, no confondre amb "de Barcelona" perquè aquest últim no existeix.

          El TNC hauria de ser un referent al país, doncs és un teatre públic i com a tal finançat amb diners públics. Ara podríem discutir si hauria sigut millor fer quatre teatres nacionals, un per cada demarcació —Girona, Lleida i Tarragona— i així cobrir millor el país en aquesta faceta de la cultura. Al Sr. Flotats i a La Mare Superiora els va semblar genial seguir el model centralista, del que tan ens queixem els catalans, però Flotats estava emmirallat en el model francès del qual provenia i es va fer així.

          No entraré en detalls, com si l'edifici és o no un nyap, situat al més enllà, o la solució per l'acústica de la sala gran és enderrocar-la, o que una persona amb dificultats, per accedir a aquesta sala necessita de quatre ascensors, o que si t'agafen ganes de fer pipí sempre has de canviar de planta... Jo acabo d'arribar de Londres i acostumo a passar pel National Theatre. En quan a pecats capitals sóc més de luxúria i gola que d'enveja. Doncs allà sempre em dona per aquest model de pecat perquè faig comparacions, però anem al que volia dir.

          Penso que escenografies com les de Ricard III són una disbauxa per un únic motiu: no poden anar de gira en les mateixes condicions en que es fan a Barcelona. A Igualada el Teatre Municipal és el típic d'Ateneu de principis del XX, força ben equipat, amb una bona fondària i fins i tot amplada d'escenari, però tot aquell conjunt de portes envidriades de Ricard III, amb moviments automàtics que recordaven el control de passaports d'un aeroport —per donar una referència d'actualitat— no hi cabrien. Al de Girona, una de les perles del país? dubto que fos factible. Possiblement a la Llotja de Lleida, però anar de gira vol dir voltar per tot arreu i fer arribar les obres als recons més insospitats, perquè senyors... estem parlant de cultura, de diner públic, del que cotitzen tan els que viuen a Barcelona com els que ho fan a Sant Jaume de Frontanyà, que diuen que és el poble més petit de Catalunya.

          Del muntatge d'aquest Ricard III en parlaré demà des d'un punt de vista "teatral".

Shaking Shakespeare

SHAKING SHAKESPEARE

(al Maldà)

Pels vols de Nadal de l'any passat al Maldà es va estrenar Shaking Shakespeare, un musical (?) bastit al voltant d'obres del bard anglès —o napolità— que han estat portades al teatre cantat: òperes, musicals... Fa un temps ja vaig escriure en aquest blog que les obres de Shakespeare són com el porc; d'elles s'aprofita tot.

I perquè he posat un interrogant darrera la paraula "musical"? Doncs perquè en realitat la peça no és un musical, ve a ser un recital dramatitzat, però això és igual. Les etiquetes a mi no m'importen massa; aquesta feina de classificació la deixo als experts que van a les rodes de premsa.

La idea de l'espectacle va néixer del tenor Josep Fadó, qui li va confessar a Moisés Maicas, ambdós de Mataró, les ganes de cantar àries de Shakespeare "a cau d'orella", en espais petits. Van posar mans a l'obra i junt amb Sheila García, directora musical i d'arranjaments, van donar cos a l'espectacle, una petita joia molt ben bastida en la que es fa un repàs a àries d'òpera i números musicals, sempre amb històries basades en el gran Willy.

Quan entrem a la sala hi trobem a un intèrpret que ja està tocant el piano: Paul Parera, una màquina que s'ha carregat musicalment l'obra a l'esquena, sense tenir temps ni per anar a fer un riu, un magnífic pianista que a més ha col·laborat en les actuacions, avui ja marca de la casa; al Maldà ja hi estem acostumats, però al començar l'obra ha deixat el piano i ha acompanyat la primera actuació amb la guitarra: un madrigal preciós, anònim del XVI, única peça que no era del bard. Una vegada situats en l'època hem entrat en el tobogan a tota màquina, barrejant àries d'òpera i números de musicals famosos.

Giulietta sono io, de Zandona, Ah la paterna mano, de Verdi, Dio mi potei scagliar, també de Verdi..., o Maria de Bernstein, Hakuna Matata, de John o Marry me, de Porter. Tot un repàs per l'obra del noi d'Stratford, un repàs brillant, molt ben conjuntat i d'un dinamisme d'aquells que aixequen l'ànim i t'impulsen a sortir al carrer a buscar l'amor de la teva vida (a no ser que ja el tinguis, no fotem).

Els actors, cantants (i ballarins) han estat fantàstics: Bernat Cot en el paper de William, fil conductor i relator de l'espectacle, Josep Fadó com a tenor, amb el port i vestit impecable dels divos —corbata blanca, com demanen a les invitacions nocturnes de nivell—. The Hanfris —Joan Bertrand, Jordi Forcadell, Gener Salicrú i Adrià Sivilla— conjunt dins la tradició de Manhattan Transfer o Take Six, i les Sing Song Sisters —Maria Cirici, Laura Pau i Laura Aubet—, atractives, sexis i enjogassades.

Moisés Maicas, ajudat d'un equip molt bo, ha fet un treball impecable —no oblidem que una de les feines d'un bon director és coordinar l'equip— amb el resultat d'una obra fresca i alegre, una d'aquelles funcions en que el públic surt content i a més xiulant melodies que li han portat records, bons records, perquè... qui no té gravat en el fons del cervell, o el cor, un tema com Somewhere, d'aquell gran Romeu i Julieta que es deia West Side Story?

There's a place for us

somewhere a place for us

peace and quiet and open air

wait for us

somewhere

(Hi ha un lloc per a nosaltres,

en algun lloc, un lloc per a nosaltres.

la pau i la tranquil·litat i aire obert,

esperar-nos

en algun lloc)

Aquí es van ajuntar tres creadors privilegiats: William Shakespeare (la història), Leonard Bernstein (la música) i Stephen Sondheim (les lletres), però no ens despistem i anem a l'obra. Nit de estrena (segona estrena) amb un Maldà ple a vessar. Al final el públic embogit va obligar a un bis que van oferir de gust, amb el boníssim From this moment on del genial Cole Porter. Vam sortir xiulant cançons, o potser xiulàvem somnis...

P.D. Els grans temes mai moren i son re-interpretats per grans cantants. Us deixo l'exemple un Somewhere cantat per una dona de caràcter atapeït, però gran com a cantant: Barbra Streisand. Fixeu-vos per sota la veu amb la magnífica orquestració. https://www.youtube.com/watch?v=cAu3a7CMA84

Romeu i Julieta

ROMEU I JULIETA

(a La Seca Espai Brossa)

Nova versió, una més, de Romeu i Julieta. Amb Shakespeare tothom s'hi veu en cor i ho entenc; El bard d'Stratford és temptador perquè el seu teatre és tan universal, tan, que admet moltes i variades lectures, però... Recordeu una cançó dels Beatles que es deia Eleanor Rigby? Ray Charles en va fer una versió al estil soul que va ser d'impacte; doncs això, noves versions, però també noves aportacions imaginatives i de qualitat.

Aquest Romeu i Julieta d'avui té, per a mi, uns quants problemes; per començar l'adaptació —el responsable no surt als crèdits—. S'ha anat a tota màquina en el plantejament i desenvolupament de l'obra, i al final s'han "columpiat" allargassant l'escena de la cripta fins a l'infinit. Un altra problema, per a mi, ha estat que m'ha costat de creure'm que dos adolescents enamorats fins a la bogeria, quan es parlen no es mirin; l'un ho fa mirant a sant pau i l'altre a sant pere, i la passió que senten l'un per l'altra els hauria de fer menjar-se amb la mirada. No respectar el gènere dels actor pel paper que fan tampoc és la meva opció preferida, però és un problema personal meu; veure la dida amb bigoti i barba, em destarota. Acabo dient obertament que no em va agradar la figura de la mare de Déu feta per l'actor del bigoti i la barba, i no pas perquè sigui creient, que no ho sóc gens; em va semblar un afegit de cabaret fou.

Em van agradar els moviments de tota la companyia, lents, cantant a capella aquella mena de madrigals de l'època —l'autor o autors de la música tampoc surten als crèdits—, i l'escenografia, senzilla i econòmica tal com manen els temps.

De les interpretacions diré que no em van semblar d'un gran nivell i fins i tot una mica irregulars, però s'ha de defensar que són actors molt joves, i enfrontar-se als amants de Verona, tot i ser el Shakespeare més fluixet (pel meu gust) ja té mèrit. Suposo que el director marc Chornet ha fet el que ha pogut. La sala Joan Brossa amb les entrades exhauridest, tot i que van quedar 8 o 10 butaques buides; devien arribat tard i van trobar la porta tancada. La gran majoria del públic va aplaudir molt, cosa de la que me'n alegro.

Songs of Lear

SONGS OF LEAR

(al Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotá)

En aquest FITB els espectadors hem pogut veure molt Shakespeare, com en tants festivals, segurament perquè és el més universal dels autors, però mai m'hauria pensat que es pogués muntar un espectacle sobre El Rei Lear obviant el text; bé, tot no però quasi tot. El polonés Grzegorz Bral ho ha aconseguit al front de la companyia The Song of the Goat Theatre.

I ho ha aconseguit amb nota. La grandesa d'aquesta posada en escena és aconseguir sentir i experimentar la tragèdia des d'una perspectiva que no està sustentada en la paraula, ni en el text, sinó en la música, una música que ens genera imatges on veiem i sentim el que està passant amb Lear, amb Cordelia... Abans he dit "obviant la major part del text", i així és perquè la gran part de les cançons són obres creades amb anterioritat amb textos basats en cant gregorià i fins i tot en l'evangeli de Tomàs, un evangeli copte apòcrif.

La música és de Marciel Rychly —per a mi un absolut desconegut— i Jean-Claude Acquaviva, el líder dels A Filetta, un dels millors conjunts vocals a capella que jo conec, corsos d'origen. El director de la companyia, actua de relator en els diferents quadres de que es composa l'obra. Comença quan Lear anuncia que deixarà el regne a les seves filles i el conjunt ataca un tema joiós: "In Paradisum" amb lletra basada en cant gregorià i així anem avançant. En alguna de les cançons la lletra sí inclou textos de l'obra, però només en tres dels dotze temes.

La habilitat del director i dramaturg Bral ha estat utilitzar dos compositors absolutament diferents; Acquaviva el coral litúrgic europeu, proper a la tradició cristiana que serveis per explicar l'harmonia anterior a la repartició del regne. Els cants de Rychly en una llengua antiga d'Egipte, el còptic, llunyà i herètic significa la tragèdia. El resultat és insuperable. Com deia la meva àvia: hi ha gent que rumia.

L'escenografia són 10 cadires posades en semicercle on hi seuen els deu actors-cantants, cinc dones i cinc homes. A mida que ens anem introduint en el tema s'aixequen, interactuen, per exemple Lear amb Cordelia, mentre els que fan de cor es miren, s'esglaien... tot en una perfecte coreografia lenta i molt mesurada. De tan en tant s'auxilien d'algun instrument estrany com la Cora africana, però en molt poques ocasions.

El resultat és extraordinari; sembla mentida com els espectadors veiem avançar la tragèdia —parteixo de la base que la majoria d'assistents coneixen bé l'obra de Shakespeare— gaudint de la meravella sonora que ens envolta i del moviment lent, però mesurat dels intèrprets, abillats de negre tan els homes com les dones.

Abans d'iniciar la funció, un rètol advertia que si al llarg de l'obra sonava un telèfon, l'espectacle quedaria automàticament suspès. En principi em va semblar una advertència exagerada, però vista la litúrgia de l'obra, ho vaig entendre perfectament. El xoc hauria estat tan gran, que hauria sigut impossible continuar. Fortíssims aplaudiment  i les corresponents tandes de uuhhhs ja habituals dels espectadors bogotans, també dits "rolos" o "cachacos".

Falstaff

FALSTAFF

(al Teatre Akademia)

Falstaff no és el títol de cap obra de William Shakespeare, és molt més que això. És un personatge de ficció que apareix en tres drames del bard i en un quart per referències, Falstaff també és una òpera del mateix nom de Verdi i una pel·lícula d'Orson Welles titulada Campanades a Mitjanit. Dóna per a molt el panxut.

El Sir John Falstaff d'avui fa un repàs per les obres Ricard II,  Enric IV i s'hi fa una última referència d'Enric V, quan al principi d'aquesta obra mor abandonat pel rei. En la major part d'aquesta adaptació és el company de correríes del príncp Hal (futur Enric V). Un home gras, de panxa enorme, vanitós, jactanciós, covard i mentider que passa la major part del seu temps bevent a la taverna del Cap del Senglar en companyia de petits delinqüents que viuen de robar i manllevar, i les úniques dones que coneix són bagasses. En un moment determinat Falstaff es queixa de mal al dit gros del peu i dubta si és per culpa de la gota damunt la sífilis, o la sífilis damunt la gota. Tot i així és un bergant simpàtic i amb facúndia.

El fil conductor ve amb seguretat de l'obra del gran Orson Welles Midnight Shimes que va tenir la idea d'unir aquest període amb l'esmentat cràpula.

La posada en escena és senzilla, però brillant, sense atrezzo ostentós; n'hi ha prou amb un tron en un racó, quatre cadires i algunes botes de vi, doncs el luxe és el propi teatre, amb el seu segon pis, i les columnes per on entren, surten i s'amaguen de la justícia els brivalls. El vestuari tampoc és fet amb sedes, domassos i robes cares, però molt encertat per representar cada personatge; una corona, una capa, un vestit talar negre, donen el to exacte per a representar des d'un rei fins a un jutge. Ambdues coses són responsabilitat de Ricard Prat i Coll que ho ha clavat.

En quant a les actuacions han estat de gran qualitat i el repte no és gens fàcil: 9 actors es reparteixen 36 papers. Seria mentir dir que ningú ha destacat per damunt d'un altra perquè el personatge de Falstaff és molt potent, i per allà on passa trepitja fort, començant pel seu físic, amb una panxota descomunal, una poblada barba i escabellat com l'Orson Wells de la peli, el Francesc Orella ha donat la mida exacte expressada amb la seva potent veu.

Una boníssima i equilibrada direcció de Konrad Zschiedrich ens ha portat dels moments més reflexius als més disbauxats, escenes de calma (no massa) a altres desaforades i a crits, amb corredisses i aixecament de faldilles de les bagasses, i és que Sir John era així. Jo ho diuen en un moment de l'obra, reflexius, quan el jutge Shallow recorda nostàlgic: "les coses que hem vist, oi Sir. John?" i li contesta Falstaff "sí, quan escoltàvem les campanades de mitjanit, mestre Shallow". No eren molt donats a anar a dormir d'hora i aixecar-se aviat com aquell entrenador de can Barça.

La Akadèmia plena a vessar i el públic hem aplaudit fort i amb ganes. Als actors se'ls veia molt contents; ho poden estar.

Henry V

HENRY V

(al Barbican Theatre de Londres)

Més enveja. Redéu, si fos creient aniria de pet a l'Hades dels catòlics apostòlics i romans, perquè l'enveja és un pecat potent, dels classificats com a capitals, però deixem-nos de creences —cadascú les seves els que en tinguin— i anem al gra. Avui he anat al Barbican a veure Henry V, de l'amic William Shakespeare. La Royal Shakespeare Company té la casa de Londres al Barbican i fa uns muntatges de les obres del bard realment fastuosos (i rigorosos). El teatre en si ja és una passada; és gran però no massa fondo de platea i a més té tres pisos de només tres fileres de fons bastant "tirades" damunt l'escenari. Tot ell amb una caiguda de graderia que ningú tapa a ningú. Conclusió visió perfecte i audició envejable; a més els actors de RSC projecten la veu de manera magistral.

Aquest muntatge ha estat fidelíssim al text original, començant pel cor (un relator) que a cada acte ens ha preparat pel que havia de venir. Aquesta feina el director l'ha encarregat a un veterà actor de la RSC que ha aparegut vestit de carrer i quasi al mateix moment han fet acte de presència l'arquebisbe de Canterbury i el bisbe Ely vestits d'època que una vegada el cor ha acabat, han començat a conspirar en contra la llei que preparaven els comuns que havia de deixar la santa mare església amb una mà al davant i l'altra al darrera, segons ells. En cada acte s'ha seguit el mateix modus operandi. Opino —amb tot el respecte— que Shakespeare era un puta, doncs gran part de les seves obres les va crear llegint la història del seu país, com en el cas d'aquesta i les dues anteriors: Enric IV. Ho arrodonia amb algun personatge divertit com John Falstaff, o el capità Pistol i així l'obra quedava "engreixada" i funcionava millor, especialment a la seva època en que el públic volia certa diversió.

L'escenografia del que he vist avui és espectacular —la profunditat i amplada de l'escenari del Barbican també—, i per adaptar cada situació s'ha utilitzat un sistema de projeccions, res de videos, que ens situaven entre unes majestuoses arcades gòtiques quan estàvem en palaus, muralles en flames quan érem en mig de la guerra, i així anant canviant segons el moment. Això unit a una il·luminació mil·limetrada i realment creativa ens ha transportat a cada moment que demanava l'obra. El vestuari també ha estat de traca i mocador, ajustadíssim a l'esperit que Shakespeare va voler donar a l'obra. A l'acte II el cor diu: "Tota la joventut anglesa està inflamada i la sedosa vanitat ja torna a ser als armaris", genial manera de dir que han deixat els oripells per vestir-se de lluita, i certament el vestuari dels nobles anglesos és sobri, de pell, en colors marronosos, en contrast del dels noble francesos, més pijos, encara amb velluts, sedes i brocats de tons verdosos. Tots aquests detalls no són irrellevants, són els que marquen la diferència entre un muntatge "normal" i un d'extraordinari, i no he acabat. Vint-i-tres actors en un escenari, encara que sigui gran i no surtin mai tots junts, és molta penya. Si no es belluguen bé de vegades sembla que hi sobri gent, però quan hi ha un movement director com Michael Ashcroft, que em sembla que ha fet totes les obres del bard, la cosa quadra sense la més mínima ensopegada.

Se'm nota entusiasmat? ho estic. En quant al cos d'actors —vint-i-tres professionals fent trenta set papers—, no en podria destacar cap l'un per damunt de l'altre, marca de la casa de la RSC. D'acord que Alex Hassell era el protagonista, en part perquè és un actor jove i eixerit com demana el personatge, i vulguis o no els càstings són importants, però ho hauria pogut fer qualsevol de la companyia perquè la qualitat està enrasada al mateix nivell per a tots, i molt alt, en part gràcies a Gregory Doran, el director que sembla que també ha fet tots els Shakespeares llarg de la seva carrera.

En aquest muntatges, per seriosos que siguin, no s'estan de donar alguna pinzellada còmica. Ja he citat abans que a l'època es feia molt. Avui també; repetides vegades han deixat anar el toc còmic. Un exemple: En un moment determinat surt un escocès vestit amb faldilla, capità del cantó anglès, i quan parla la resta de soldats es miren, sense dir-se res, amb cares incrèdules els uns als altres fent gestos absurds: no entenen res de res, que és la broma típica dels anglesos que diuen que els escocesos parlen una llengua estranya si és que la parlen.

Acabo afegint a tots els elogis, que a la peça hi havia música, res gravat, nou intèrprets tocant en directe una música composada especialment per l'obra, bonísima, amb aires del renaixement, molt ben interpretada. No en va en front del Barbican hi ha la Guildhall School of Music & Drama. La sala del Barbican Theatre plena —les entrades estaven exhaurides de feia setmanes— i el públic ha aplaudit amb ganes. Això sí, els actors de la RSC surten a saludar dues vegades i prou. Marca de la casa. Per cert, oi que ho enteneu això de l'enveja?

Al vostre gust

AL VOSTRE GUST

(al Teatre Joventut)

Avui ningú dubta que Shakespeare era un geni; com a molt es dubta de que fos una sola persona: doncs més genis. Va tocar totes les  tecles com a dramaturg i no m'atreveixo a dir si son millors les seves tragèdies, els drames històrics o les comèdies. El que sí m'atreveixo a assegurar és que les comèdies són de traca i mocador i que de vegades costa d'entendre que amb pocs anys de diferència escrivís Titus Andrònicus —una de les tragèdies més bèsties— i Al vostre Gust —una comèdia divertidíssima—.

Parking Shakespeare és una companyia teatral creada al 2009 amb la idea anglosaxona de representar obres del bard en parcs públics. Idea fantàstica, però per persones amb problemes d'audició, com és el meu cas, són problemàtiques. Per això he estat tan content de podes veure Al Vostre Gust en un teatre.

Tot i fer-se en un local tancat, s'ha mantingut l'esperit "parking" i no s'ha fet a la italiana damunt l'escenari. S'ha fet als passadissos, entre les butaques, al laterals i també damunt l'escenari, naturalment. Val a dir que el Joventut té unes característiques ideals per aquests tipus de muntatges degut a la configuració de la sala. Així doncs veient i escoltant als actors davant o darrere nostre, al lateral esquerra o al dret, ha transcorregut les aventures d'aquests personatges que havent perdut alguns d'ells "el paradís" —desterrats de la cort per diversos i variats motius— han trobat en el bosc d'Arden la vida senzilla del camp i naturalment la felicitat al costat dels amors de les seves vides. Ja sabem que el senyor William, era un matrimonier impenitent i al final de les seves comèdies acaba tot cristo casat.

D'escenografia no n'hi havia, com quan ho fan al parc, i és fantàstic perquè has de fer córrer la imaginació. El vestuari tot i senzill, molt ben pensat: seriós a la cort i acolorit al bosc d'Arden. Estem en una mena d'Arcàdia? doncs vestim com la gent feliç. Alguns personatges doblen papers, com el cas del duc usurpador, camisa negre i cabell engominat, que quan es transmuta davant de tothom en el duc bo (desterrat) ho fa traient-se la camisa seriosa, deixant la de colorins que porta a sota a la vista i despentinant-se els cabells foragitant la gomina. Genial! Un altra punt bo ha estat la il·luminació: inexistent, només la sala amb els llums encesos. Resumint, ho han fet com si fos al aire lliure, però en un teatre.

La direcció de Llatzer García molt bona, precisa, sense deixar que l'obra se li en vagi de les mans ni un sol moment i això ha portat als actors a l'excel·lència, i tot i que pot semblar que de vegades hi afegeixen acudits, el text és molt fidel a la traducció, feta per el que penso és el màxim especialista en Shakespeare del nostre país, Salvador Oliva. El que passa és que el text és molt divertit i els intèrprets el potencien amb la seva expressió corporal, especialment la facial. Tretze artistes en estat de gràcia damunt (?) l'escenari donant-ho tot. Pels que tenim certs problemes auditius és molt d'agrair no perdre's ni una lletra del text. Suposo que el fet de treballar al aire lliure ha fet que desenvolupessin tècniques de projectar la veu de manera perfecte perquè ningú es perdi res del text. Tan de bo tothom en sabés tan.

Una tarda fabulosa de bon teatre. El Joventut no estava del tot ple, però els que hi érem ham aplaudit amb ganes. Espero que totes les obres dels "Parking" les puguem veure en algun teatre de Catalunya.