TABAC ROUGE
(al Teatre principal de Terrassa)
Arribo de Terrassa
de veure una de les peces bandera del Festival TNT (Terrassa Noves Tendències):
Tabac Rouge de James Thiérrée, i encara
em sembla estar flotant. D'entrada diré que és una de les peces més potents que
he vist últimament. Un bon amic me la va recomanar adjectivant-la d'imprescindible. Gràcies Ferran.
Per començar un breu apunt
del senyor Thiérrée, que sembla un home del Renaixement, d'aquest que ho feien
bé tot. És autor, actor, ballarí, escenògraf, músic, acròbata... Ha treballat
al teatre, al circ —el seu pare en va fundar un—, al cine... i només te 40
anys. La genètica hi deu tenir alguna cosa a veure, doncs el seu avi era
Charles Chaplin, i el besavi Eugène O'Neil, vells coneguts del món de la faràndula.
Tabac Rouge és un
espectacle que es correspon a la perfecció amb la definició del DIEC:
"Allò especialment notable, digne d'atenció, que s'ofereix a la vista o a
la contemplació intel·lectual", una simbiosi entre teatre, dansa, algun
toc de circ i potser alguna altra cosa que encara he de descobrir. A França alguns
fan servir una paraula que no està al diccionari: choréodrame, que se suposo que és una barreja de coreografia i
drama i que li escau d'allò més a aquesta obra. Penso que el drama (la història):
el rei, el majordom o canceller, els súbdits o la cosidora xinesa que refà
documents estripats, són l'excusa per muntar una obra onírica amb una enorme coreografia
que ens ha deixat bocabadats, i no solament la coreografia.
L'escenografia és d'una
força i una majestuositat abassegadores, amb una mena de mur format per un
entramat de tubs per una banda i miralls per l'altra; màquines sobre rodes que
es desplacen per l'immens escenari d'una manera que jo m'atreviria a denominar
"furera". La il·luminació, de traca i mocador, és la gran aliada de
la funció creant uns ambients màgics, però a la vegada pertorbadors, que
afegits a la música creen el coixí necessari per transportar-te i també
acollonir-te, amb uns espetecs gens innocents.
Al treball corporal dels actors-ballarins,
com diria un castís, hay que echarle de
comer aparte. És d'una modernitat, d'un rigor i una precisió que et deixen
meravellat. Sovint estan entre el ballet i la acrobàcia, però penso que mai el más difícil todavia és gratuït, allò del
"mira que sóc capaç de fer".
No m'allargo més perquè em
sembla que he deixat clar que m'ha agradat molt. Felicitacions als responsables
de l TNT per portar aquest espectacle, dues úniques representacions a la
península. El Teatre principal de Terrassa ple d'un públic que ha quedat tan
enamorat d'aquest Tabac que no volia
marxar, fent sortir, a cop d'aplaudiments, repetides vegades a saludar als components de
la Compagnie du Hannett. No us puc dir que hi aneu perquè avui era l'últim dia.
Merde (i ho poso nen cursiva perquè
es vegi que ho escric en francès, cm el nom de l'obra).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada